L’OPOSICIÓ QUE NECESITEM (1)

A la política hi ha una cosa pitjor que estar a la oposició, és estar a la irrellevància.

Tots els partits (sigui quin sigui) han implementat la política reduccionista d’objectius, els han simplificat en la presa del poder. La seva única fi és “tocar poder” per a mantenir-s’hi. Actualment un partit sense rascar poder està condemnat a desaparèixer. I aquesta praxis no és privativa de les estructures superiors de govern.

Les passades eleccions municipals els uns van accedir o mantenir les alcaldies. D’altres es van quedar a l’oposició municipal, on tenen menys protagonisme mediàtic, malgrat que des del seu lloc aquestes regidores i regidors també tenen molta feina a fer i capacitat de dinamització social si saben emprendre estratègies diferents.

En un moment que davant dels poders de l’estat és fa necessari impulsar la desobediència, quan s’han incrementat les desigualtats socials, quan la lluita contra aquesta desigualtat ha d’estar al cor de la política, alguns grups municipals d’oposició han quedat arraulits, ensopits, tot esperant les properes eleccions per omplir les nostres bústies de promeses i, entre-tant, van fent la viu-viu justificant la seva presència al consistori amb la lectura defensiva d’alguna moció. Han cedit llurs capacitats d’iniciativa als equips de govern municipal, han aterrat en la irrellevància.

Són oposicions que estan desbordades emocionalment, són els que han navegat pels primers cents dies desorientats. Polítics que segueixen llepant-se les ferides de la derrota, perdent molta energia jutjant i criticant als guanyadors. Que perceben els canvis de paradigma com amenaces, que no deixen de queixar-se verbalment, immersos en les seves preocupacions sense buscar possibles solucions, faltats d’iniciativa i buscant culpables. Decebent als seus electors. Són les oposicions reactives.

Els electors necessiten oposicions amb una actitud proactiva. Una actitud capaç de controlar el govern municipal i dinamitzar els veïns i les veïnes. Una oposició proactiva és aquella capaç de liderar al marge del que passa al seu voltant, capaç de reaccionar davant l’inesperat. Assumint, de forma conscient, la co-responsabilitat de la seva conducta per decidir com volen actuar i com sentir-se davant els estímuls que percep, tenint sempre en compte els seus objectius per generar noves oportunitats.

Són grups que tenen iniciativa, que avui estan a l’oposició però que demà estaran al poder perquè són positius i no cauen en el victimisme. Són oposicions creatives per poder elaborar constantment alternatives. Tenen clar el seu futur.  S’anticipen als problemes, no permeten que aquests s’allarguin en el temps sinó que prenen decisions ràpides i pragmàtiques. La seva constància és permanent. Tenen clares quines són les seves fortaleses i les seves debilitats i confien en la seva capacitat. Son grups assertius.

L’assertivitat és una habilitat comunicativa, una  virtut necessària per una Catalunya que viu un moment històric. És la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de proposar i defensar un argument, una reclamació o una postura amb un capteniment de confiança en si mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte.

La pro activitat i l’assertivitat són exigència que han de tenir l’empatia com la corretja de transmissió. Sols així es pot fer el salt de la irrellevància al poder. Tan sols així es pot guanyar el futur.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *