Carta oberta a la sra. Ferret.

Llegeix-ho un text seu signat “l’Alcaldessa” -corresponent a la seva intervenció del dia 5 de novembre- bastant farcit de dades inexactes o imprecisions històriques que si m’ho permet, en tant que veí de SMiMonjos, m’agradaria puntualitzar.

Segons dades extretes de “La gent i el seu temps”, llibre editat per l’Ajuntament i escrit per l’historiador local Ramon Arnabat, el municipi de SMiMonjos va patir quatre atacs aeris i no dos com vostè diu. Es van complir 80 anys del primer bombardeig el 6 d’agost i no el 5 de novembre. Com a conseqüència de les bombes del dia 6 d’agost a Santa Margarida i els Monjos van morir 5 persones, tal com escriu Ramon Arnabat a l’interesant estudi “El Penedès sota les bombes” (pag. 276) que, com l’anterior, l’hi recomano llegir. A l’aeròdrom, objectiu militar, van resultar ferits el mecànic Rafael Font i el pilot de la 3a esquadrilla de Xatos, i Agustí Dominguez, que va morir a l’Hospital Militar de Vilafranca degut a les ferides sofertes,.

Malgrat que vostè insisteix en que “No hi va haver cap objectiu militar” en el segon bombardeig, el del dia 5 de novembre, dos grups d’aparells Savoies bombardejaren el municipi. Mentre el grup 3-G-28 bombardejava l’aeròdrom de l’exercit republicà, el grup 4-G-28 va bombardejar el poble destruint el local social del Xiringuito. Tan sols llegint la pàgina 319 del llibre editat per l’Ajuntament no hagués comés aquest error. Aquell bombardeigs va produir la destrucció total o parcial de 13 cases i la mort de 8 persones, entre d’altres de qui havia sigut alcalde del municipi per Esquerra Republicana, Josep Mora; i del soldat d’aviació Luís Zamora.

Dos dies després el municipi va ser metrallat i el dia 12 de gener de 1939 va ser bombardejat de nou provocant la mort de Manuel Castro Delgado. Van ser 14 el nombre de persones mortes en els diferents bombardeigs del municipi i no 12 com vostè incorrectament diu.

Al llibre editat per l’Ajuntament (pag. 320) Ramon Arnabat escriu, “malgrat que el municipi comptava amb forces refugis”, vostè tira pel dret i afirma “que SMiMonjos disposava només de 2 refugis per a fer front als atacs”. No entraré a buscar justificacions a la seva argumentació, però si em permet anomenaré alguns refugis del poble: el de Cal Rubió, al que l’Ajuntament va enderrocar l’entrada i al cap de poc temps va reconstruir; el del Molí, el de la Gotlla i el del Serral a l’entorn de l’aeròdrom. La  Defensa Passiva Local en va construir un a la plaça de Cal Quiteri. Al Xiringuito i a la Margaridoia n’hi havia de grans. A Cal Amado i a Cal Carbonell n’hi havia un parell mes que malgrat estesin en domicilis particulars acollien tota la gent del veïnat.

Per conèixer la història del municipi em permeto suggerir-li, a més de la lectura dels llibres esmentats, que visiti la pàgina de facebook: “smimonjos memòria”, on trobarà fotografies i records dels veïns i veïnes.

Segueix el seu discurs recordant “l’homenatge als regidors electes de l’època republicana”.  La majoria de municipis alló que fan en actes semblants és un homenatge “als alcaldes i als regidors de l’època republicana”. La pregunta evident és: perquè a SMiMonjos ni s’anomenen els alcaldes?. Serà perquè els alcaldes que van portar aquella llibertat al municipi eren tots d’Esquerra Republicana com en Joan Vidal de la Ràpita, o en Josep Mora, o …?.

En el seu discurs hi ha oblits que fan mal. Encara hi ha famílies del municipi que no saben on van desaparèixer els seus pares, avis o oncles. Que no saben en quina cuneta o marge buscar les despulles. Que continuen buscant sense que mai, en aquests darrers 40 anys, hagin rebut cap ajuda, consell o assessorament de l’Ajuntament. Cap desaparegut mereix una menció? són silenci. Esta clar, els desapareguts no voten.

I deixant la història municipal, la seva arenga entra en termes polítics i escriu: “Continuem fomentant, recordant i homenatjant els valors d’aquella  República”. Sincerament, ens agradaria poder veure alguna mostra del seu republicanisme. Els veïns i les veïnes no oblidem que l’any 2017 va fer tot el possible perquè no es pogués exercir la primera conquesta republicana: el dret a vot. Fa quatre dies, en un ple de l’Ajuntament va defensar el rei i la seva repressió; i va negar públicament un altre de les conquestes republicanes: la llibertat d’expressió i de vot del Parlament de Catalunya.

Aquestes contradiccions i oblits diuen molt poc de l’honestedat i la coherència de qui signa com “L’alcaldessa” i es defineix com republicana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *