EL Dr. ROBERT (1/2)

Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer a Tampico, (Mèxic), el 20 d’octubre de 1842.  El seu pare –el metge Francisco Robert- també havia nascut a Mèxic. La seva mare era basca. Els seu avi, que també era metge, Bartomeu Robert i Girona, era originari de Sitges (El 3 de vuit 11-05-18) mantenia propietats a Campdàsens i lligams familiars a la vila.

Quan Bartomeu Robert i Yarzabal va tenir edat d’estudiar els seus pares l’enviaren a Sitges, on va cursar fins els seus estudis preuniversitaris i, seguint l’orientació familiar, va fer Medicina a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar el 1864 i es va doctorar, tres anys després, a la Universitat Central de Madrid.  Dos anys més tard aconsegueix per oposició una plaça de metge major de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, i el 1875 obté la càtedra de Patologia Mèdica a la Facultat de Medicina, en la qual va arribar a ser una brillant figura de la nova clínica basada en la “medicina de laboratori”. Va ser president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Barcelona, ​​president també de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona i soci corresponent de diverses acadèmies nacionals i internacionals. Va participar en diversos congressos mèdics; exercia la representació espanyola en el de Moscou i va ser vicepresident en l’internacional de Barcelona el 1888. Robert va publicar una gran quantitat d’articles i fullets de tema patològic, antropològic o psiquiàtric, com els dedicats a la hipnosi i a les relacions de la patologia mental amb els tribunals de justícia.

Després d’una brillant trajectòria com a facultatiu i també com a professor, es va erigir en renovador de la docència i la pràctica mèdiques a la Catalunya de l’últim quart del segle XIX. Alhora, era un barceloní compromès, que pertanyia a nombroses entitats cíviques, culturals i científiques com a membre o directiu.

El ciutadà Robert va ser un dels signants del missatge a la reina regent – Maria Cristina d’Habsburg -subscrit per una sèrie d’institucions econòmiques i culturals representatives de Catalunya- en què es reclamava “que torni a posseir la nació catalana seues Corts generals lliures i independents”, el servei militar voluntari, “la llengua catalana oficial a Catalunya”, l’ensenyament en català, el tribunal suprem català, etc.

L’impacte del desastre colonial espanyol de 1898 amb la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar de l’imperi,  que comportaren el consegüent replegament polític de l’Estat espanyol i la seva reclusió definitiva en el l’enduriment centralista del Govern de Madrid, li van fer descobrir el “catalanisme”. Una presa de consciència política que el portaria a convertir-se en pioner atípic del catalanisme i, de resultes, a fer pública la seva indignació contra el centralisme.

Publicat a El 3 de vuit el 06-06-18

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *