Josep Arasa i Ferrer

Més d’un milió de refugiats d’arreu de l’Estat vivien a Catalunya. La carretera N-340 acollia grans contingents humans que es dirigien cap a Barcelona i França, els quals eren metrallats periòdicament per l’aviació. Els bombardejos sobre els pobles del Penedès -on tan sols restaven  vells, canalla i dones- desmoralitzaven una població que ja tocava la desesperança amb la gana i la derrota de l’Ebre.

Els darrers soldats de l’exercit republicà que van passar pel municipi van dinamitar el pont sobre el riu Foix i el de la riera de la Bleda a la sortida dels Monjos, per tal d’endarrerir l’avanç 5a divissió de Navarra de l’exercit franquista comandada pel general de brigada Juan Yagüe “el carnicero de Badajoz”. El dissabte 21 de gener al poble tal sols hi quedaven algunes famílies vinculades a la dreta (Cal Amado, cal Forner Ric, el Moreno, el metge Samaranch… .) la resta de famílies havien marxat buscant refugi a la muntanyes de la Costa: Penafel, a les pedreres del Renet, a les marjades de les vinyes, a la font de Sant Llorenç, a la Sanabre, a Cal Pere Joan, …..

Aquell dia les unitats àrabs del sanguinari Cuerpo de Ejercito Marroqui avançaren per la muntanya passant  per aquells masos de la Costa on provocaren el terror, especialment entre les dones que van patir violacions. Eren mercenaris de les muntanyes del Rif que per 200 pessetes al mes, una garrafa d’oli, un pa diari i el dret al pillatge van lluitar a les ordres de Franco.

Algunes unitats militars van seguir per Cal Rubió i Cal Salines, i d’altres companyies per la N-340 –Ada. Durruti-, els homes de les quals van ocupar i saquejar algunes cases del municipi.

Cap document de l’exercit franquista parla de l’ocupació de Santa Margarida i els Monjos, talment com si el poble no existís. Tampoc avui, 75 anys després, cap placa commemorativa recorda on es van produir els cinc morts del bombardeig del 6 d’agost de 1938, ni les vuit víctimes del bombardeig del 5 de novembre. Ni cap senyal explica on s’aixecava el Xiringuito, el local social destruït per l’aviació feixista, ni les cases que les bombes van enrunar.

El dia 20 els franquistes ocuparen el Vendrell. El mateix dissabte 21, pels vols de les 2 del migdia, els primers soldats de l’exercit de Franco ja entraven a Vilafranca. Les columnes que avançaven pel massís del Garraf, a  les 7 de la tarda ocuparen Vilanova. Cinc hores abans el vilanovins havien sentit les grans explosions que destruïren la fàbrica Pirelli. El dia 22 entraren a Sant Sadurní on es trobaren al mig del poble amb la rebuda de la banda de música d’El Campesino –militar comunista- tocant l’himne nacional franquista (Joan Villarroya)

Davant l’exercit sollevat, Manuel Tagüeña -comandant militar republicà- va organitzar una línia de resistència a l’Ordal amb la 196 brigada. El dia 23 aquesta brigada no resistí l’envestida de les tropes franquistes i es dispersà completament sense combatre.

Començava una etapa marcada per la repressió, la penúria i els racionaments, la prohibició de la llengua i la cultura catalanes. A poc a poc, als Monjos, la gent va anar baixant de les muntanyes. Els “nacionals” van ocupar el local social de la Margaridoia i van destruir els seus arxius, posteriorment van fer servir el local d’estada pels batallons de treballadors que reconstruïren els ponts.

Els exiliats trigaren molts anys en poder tornar al poble, la majoria de joves van anar a parar a camps de concentració o batallons de treballadors. Vint-i-quatre homes patiren les presons feixistes i en Jaume de la Gotlla, condemnat en judici militar per “adhesió a la rebel·lió”, no va obtenir la seva llibertat definitiva fins l’any 1969, trenta anys més tard.