Amb aquesta entrada d’avui recupero l’opció de les cartes obertes que en el seu moment ja vaig emprar amb Enric Borràs (de qui, per cert, fa temps que no sabem res i aprofito per enviar una salutació ben cordial). Raül Romeva ha entrat de ple en el debat del referèndum de l’estatut fa un parell de dies. Divendres 19 penjava un post amb una fotografia d’unes espardenyes que no entenc sinó com un símbol que s’aplica al catalanisme arnat, al que es mira el melic. No sé si em veig amb cor de definir el catalanisme d’ICV amb una icona tan reduccionista; segurament és millor llegir els articles dels seus líders per saber com entenen ells el catalanisme.
Diu al seu bloc: "per a mi la solució no passa per crear més Estats a la UE, sinó per reduir el pes dels actuals, cedint sobirania cap a dalt i cap abaix". Parla de solucions però no sé a quins problemes es refereix exactament. En funció de quin sigui el problema exacte, la creació d’un estat nou pot ser una solució més o menys útil. Segurament no és el mateix independitzar-se de Sèrbia que fer-ho d’Alemanya, de Grècia o d’Espanya. Cada estat és diferent i resol de manera diferent la diversitat nacional que pugui incloure i la representativitat política de les diferents sobiranies. Precisament avui té lloc un referèndum a Montenegro que podria donar lloc a un estat nou. Però més que en termes de solució o no solució, jo ho plantejaria en termes de sobirania i de voluntat política. La qüestió central és si estem d’acord o no que hi ha una nació catalana que es correspon amb el mapa lingüístic catalanoparlant, i que en una part d’aquest mapa, la que es correspon amb la comunitat autònoma de Catalunya, hi ha un moviment polític que no solament està representat per ERC amb els seus 23 diputats, sinó que també té una implantació social considerable al marge dels partits, i que té la voluntat d’esdevenir subjecte de plena sobirania. Això vol dir que les decisions dels representants polítics de Catalunya puguin integrar-se directament a la Unió Europea sense passar per la mediació d’una altra sobirania. L’exemple de l’estatut és prou explícit. La Unió Europea és l’ens polític on es troben totes les sobiranies europees. Algunes ho fan directament i altres ho fan a través d’estats mediadors en els quals estan inclosos. Si s’hi senten ben representats, aquesta mediació no ha de ser cap problema. Però quan hi ha una majoria social que no s’hi sent prou representada i que reclama ser reconeguda com una entitat diferenciada dins la Unió Europea és just plantejar si la sortida a aquest conflicte pot passar per la creació d’un estat nou. El que no té sentit és amagar el conflicte, fer veure que tots els catalans ens sentim ben representats a Europa a través de l’estat espanyol. És convenient posar l’opció del referèndum sobre la taula amb serenitat i respecte, cosa que encara no s’ha fet. Perquè puguem decidir si l’obtenció d’un estat propi és o no una solució cal que primer la Unió Europea reconegui que Catalunya és l’únic subjecte del dret d’autodeterminar-se, és a dir, que l’ha de reconèixer com a nació amb personalitat política pròpia, que ara és dins l’estat espanyol, però que pot decidir, a través del seu Parlament, d’autodeterminar-se amb la constitució d’un nou estat dins la Unió Europea. Aleshores, amb el referèndum d’autodeterminació damunt la taula, la pregunta ja no ha de ser si un estat nou és o no una solució. La pregunta serà: voleu que Catalunya es constitueixi en estat dins la Unió Europea o preferiu que hi continuï representat a través de l’estat espanyol. Davant d’aquesta pregunta, benvolgut Raül, quina seria la teva resposta? Creus que és millor la mediació de l’estat espanyol que no pas la presència directa a la Unió Europea?
El mateix Raül Romeva cita un article de Jordi Sànchez aparegut a El País el 15 de maig passat. El cita per demostrar que hi ha independentistes que creuen, com ell, que cal votar SÍ en el referèndum de l’estatut. Sànchez diu: "El dia en què els independentistes siguem majoria en el nostre Parlament podrem iniciar un altre procés que de pura lògica ja no serà de reforma estatutària. Però aquest dia encara és llunyà i la reforma estatutària no ens allunya d’ell. Rebutjar la reforma no té, en clau independentista, molt de sentit." La rèplica que jo donaria a Jordi Sànchez és que el text del nou estatut, efectivament, ens acosta una mica més a l’autogovern, però que el vot en el referèndum també hauria d’incloure elements externs al text com per exemple el procés que hi ha conduït. L’independentisme, més enllà de proposar un SÍ o un NO a un referèndum convocat pel govern espanyol mitjançant decret del president de la Generalitat, el que es planteja en el fons és que el poble de Catalunya tingui tota la sobirania possible; i aquest estatut, que quan va sortir del Parlament el 30 de setembre era l’expressió de la voluntat dels catalans a través dels seus diversos representants polítics i que va ser acordat sota el compromís del president del govern espanyol de respectar-lo tal com sortís, ha tornat prou retallat perquè l’independentisme consideri que constitueix una renúncia a la sobirania.
En el post d’ahir Romeva deia: "Respecto a tota la gent amiga que es planteja el no o el vot nul des de la frustració (no tant aquells que ho fan des de l’odi a Catalunya), i també penso que hi ha moments en què cal fer un toc d’atenció manifestant clarament una postura crítica (jo mateix ho vaig fer en el cas del Tractat Constitucional Europeu), però en aquest cas, i havent llegit amb cura el text, penso que no podem negar que en molts aspectes el nou estatut suposa un clar avenç en competències, drets i deures i capacitat d’autogovern, entre d’altres. De fet, esdevindrem de llarg la nació no-Estat amb el nivell d’autogovern més gran existent a la UE actual." Romeva, a banda que parla d’una frustració que ignoro qui la pateix (jo, en tot cas, em sento indignat), insisteix en una qüestió que, de fet, no es nega des de les posicions de rebuig a l’estatut, i és que el nou estatut és un avenç. Algú ja s’ha encarregat de respondre-li, amb molt bon criteri, que en el referèndum de la Unió Europea s’hauria pogut defensar el SÍ perquè una constitució insuficient o mal plantejada és millor, en qualsevol cas, que continuar sense constitució. Si en aquella ocasió ICV va dir NO a aquella constitució, també podria dir NO a aquest estatut.
En definitiva, és un plaer trobar blocs ben escrits, ben argumentats, respectuosos, i que a més tenen la deferència d’explicar-nos què es cou a la Unió Europea. Crec que el bloc d’en Raül Romeva és molt interessant. Llàstima de les espardenyes, que, per cert, són un calçat molt còmode. Abans no acabi l’any, el partit d’en Raül tindrà ocasió de posar-se les mateixes espardenyes que diu que gasta ERC quan tots dos partits comparteixin els escons de l’oposició com a fruit de la sociovergència.
Per acabar, recullo una de les darreres aportacions al debat del referèndum, la de Joan Oliver a l’Avui, que diu: "hi ha encara una altra pregunta que cal fer. Quan ja tenim un Estatut en vigor, quan ja tenim institucions pròpies, ¿té sentit per al nacionalisme català donar suport a un Estatut retallat, encara que sigui menys retallat que l’anterior? I aquí la resposta ja no és tan òbvia. I per això des del nacionalisme català es pot ser partidari del sí o del no."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb arguments esquerrans, que per els de l’altra realitat nacional dels homens d’esquerres mesetaris o més enllà de l’Ebre a Madrid serien inadmissibles, escomençant per Alfonso Guerra i Julio Anguita.
És completament incompatible.
Primerament, gràcies per les opinions que doneu als blocs. Al principi em plantejava la possibilitat d’una mena de “desobediència civil” amb el vot nul o alguna cosa semblant. Però ara es veu clarament que la tendència ha de ser “Això NO ho volem, diguem NO”.
Abans d’ahir divendres, veure que el ZP i el MS (m’estalvio qualificatius per respecte al text i al bloc) es passejaven descaradament per Girona em va fer un efecte tan dolent que vaig agafar esparadrap i amb la meva filla vam escriure al vidre del darrera del cotxe: “Per CAT: NO i NO”. Com que faig més de 80 kms. quasi diaris, ho aniré passejant fins el dia assenyalat.
Ja sé que m’exposo a què un feixista em trenqui el vidre, o algun mosso em vulgui multar per portar lletres al vidre (si ho fes, dubto que fos per fer complir el codi, perquè la visibilitat és perfectament bona). No seria la primera vegada que hagués de desembutxacar diners per exercir la meva catalanitat.
Ara bé: ahir, que ja vaig passejar el meu escrit, vaig observar que persones catalanes no-polítiques i de bona fe estaven considerant votar que sí perquè “deu ser millor això que l’anterior” i per no coincidir amb els del PP (ecs!). Els vaig explicar, com vaig poder, que em sembla millor el NO perquè tota la colla de colonitzadors i col·laboracionistes volen fer-nos empassar un text que, de fet, és una llei d’ells que, a sobre, ens han fet escriure als catalans, després l’han mutilada com han volgut, se n’han rigut descaradament i, en qualsevol moment, amb una firma del borbó i una del ZP o del del PP (ecs!) que estigui a la Moncloa poden eliminar en cinc minuts i tres rialletes tot el text que se suposa ha costat més de dos anys de feina i discussions del poble català. La resposta de les persones de bona fe amb qui he parlat ha estat que potser sí que cal replantejar-s’ho.
I ara una pregunta: com es pot fer perquè tota la gent de bona fe tingui accés a uns missatges clars i entenedors per tothom? Perquè està clar que amb tot el lamentable garbuix que han organitzat tota aquesta colla de mals pallassos (no voldria de cap manera ofendre als dignes pallassos de veritat) d’aquí i d’allà, la gent normal només pot tendir a solucions que semblin fàcils i clares. Amb la quantitat de diners que tothom sap que ens costa mantenir tant pallasso dolent fent política, suposo que l’inconscient ens porta a pensar, per no deprimir-nos, que no pot ser que ho facin tan malament i, per tant, que el què diuen deu ser prou bonet, i ja està bé. Doncs, conseqüència, dir-los que sí ja deu estar bé. Possiblement hi ha molta gent de bona fe que tendirà a aquest raonament simple.
Insisteixo: com podríem fer-ho per fer veure ben clarament a molta gent com aquesta que només som una colonia sotmesa, amb tot l’abast de la presa de pèl i de l’expoli d’il·lusions, d’esperances i de diners que això implica, i que no es deixin enganyar?
I un altre dubte: aquesta gent de bona fe només sol tenir accés a missatges de la TV i, potser, d’algun diari, amb la possible desinformació sobre la realitat que això implica. Però la desinformació constant, la mentida i les veritats tendenciosament a mitges de la TV tenen actualment una força abassegadora. Als blocs es confia molt en la nova força dels mitjans informàtics i mòbils, però aquests només arriben a una determinada gent. No es corre el perill de quedar tancats en aquest sector i no atendre a aquella altra gent, la de bona fe sense gaire accés a les noves tecnologies, perquè estés també millor informada (i després que puguin opinar amb una visió més àmplia)?
Gràcies per deixar-me aquest espai.
Perdoneu aquesta lletra, és la primera vegada que escric alguna cosa en un bloc i m’ha sortit aixì de malament. Però si algú em dóna la seva opinió (no de la lletra, del què pregunto) li estaré agraït.
Ja he arreglat el problema. Repeteixo el comentari íntegre. Perdoneu la tipografia maldestra d’abans.
Primerament, gràcies per les opinions que doneu als blocs. Al principi em plantejava la possibilitat d’una mena de “desobediència civil” amb el vot nul o alguna cosa semblant. Però ara es veu clarament que la tendència ha de ser “Això NO ho volem, diguem NO”.
Abans d’ahir divendres, veure que el ZP i el MS (m’estalvio qualificatius per respecte al text i al bloc) es passejaven descaradament per Girona em va fer un efecte tan dolent que vaig agafar esparadrap i amb la meva filla vam escriure al vidre del darrera del cotxe: “Per CAT: NO i NO”. Com que faig més de 80 kms. quasi diaris, ho aniré passejant fins el dia assenyalat.
Ja sé que m’exposo a què un feixista em trenqui el vidre, o algun mosso em vulgui multar per portar lletres al vidre (si ho fes, dubto que fos per fer complir el codi, perquè la visibilitat és perfectament bona). No seria la primera vegada que hagués de desembutxacar diners per exercir la meva catalanitat.
Ara bé: ahir, que ja vaig passejar el meu escrit, vaig observar que persones catalanes no-polítiques i de bona fe estaven considerant votar que sí perquè “deu ser millor això que l’anterior” i per no coincidir amb els del PP (ecs!). Els vaig explicar, com vaig poder, que em sembla millor el NO perquè tota la colla de colonitzadors i col·laboracionistes volen fer-nos empassar un text que, de fet, és una llei d’ells que, a sobre, ens han fet escriure als catalans, després l’han mutilada com han volgut, se n’han rigut descaradament i, en qualsevol moment, amb una firma del borbó i una del ZP o del del PP (ecs!) que estigui a la Moncloa poden eliminar en cinc minuts i tres rialletes tot el text que se suposa ha costat més de dos anys de feina i discussions del poble català. La resposta de les persones de bona fe amb qui he parlat ha estat que potser sí que cal replantejar-s’ho.
I ara una pregunta: com es pot fer perquè tota la gent de bona fe tingui accés a uns missatges clars i entenedors per tothom? Perquè està clar que amb tot el lamentable garbuix que han organitzat tota aquesta colla de mals pallassos (no voldria de cap manera ofendre als dignes pallassos de veritat) d’aquí i d’allà, la gent normal només pot tendir a solucions que semblin fàcils i clares. Amb la quantitat de diners que tothom sap que ens costa mantenir tant pallasso dolent fent política, suposo que l’inconscient ens porta a pensar, per no deprimir-nos, que no pot ser que ho facin tan malament i, per tant, que el què diuen deu ser prou bonet, i ja està bé. Doncs, conseqüència, dir-los que sí ja deu estar bé. Possiblement hi ha molta gent de bona fe que tendirà a aquest raonament simple.
Insisteixo: com podríem fer-ho per fer veure ben clarament a molta gent com aquesta que només som una colonia sotmesa, amb tot l’abast de la presa de pèl i de l’expoli d’il·lusions, d’esperances i de diners que això implica, i que no es deixin enganyar?
I un altre dubte: aquesta gent de bona fe només sol tenir accés a missatges de la TV i, potser, d’algun diari, amb la possible desinformació sobre la realitat que això implica. Però la desinformació constant, la mentida i les veritats tendenciosament a mitges de la TV tenen actualment una força abassegadora. Als blocs es confia molt en la nova força dels mitjans informàtics i mòbils, però aquests només arriben a una determinada gent. No es corre el perill de quedar tancats en aquest sector i no atendre a aquella altra gent, la de bona fe sense gaire accés a les noves tecnologies, perquè estés també millor informada (i després que puguin opinar amb una visió més àmplia)?
Gràcies per deixar-me aquest espai.
Massa feina sobdata i afegida a l’habitual no em permet de disposar del temps necessari, però et llegeixo amb la mateixa atenció.