L’espera Ja està bé que vulguis posar-te el vestit blanc de seda, i l’engalanis amb poncelles fresques de l’última florida del teu jardí capriciós, i que vulguis tallar els fils daurats que empenyen la tarda. Està bé. Però entretant, assegut a la llinda de l’alba, he vist – amb lentes hores de vetlla-
Erotíssim Delicadament t’enfonsaré els meus dits dins i et tindré quieta Només tu entens com separes les cuixes i esperes el foc. Et menjo sencer i et mullo amb saliva per a rebre’t tot. Blancs pits de plata, xumo dels mugrons la llet. La teva essència. Alba Crides
Entre dos Dos tions vermells damunt d’un llençol alat, descalcen la mirada obscena i encetat el flux, no res atura les brases ardents que davallen pel ventre fins a jaure on neix el pou que tot s’ho empassa. I no hi ha mà, ni braços, ni serpent que pugui fugir sense ser
Cabells Quina estona amb cos, tangible, flairosa, de setí, harmònica, emergeix del silenci quan bades les mans simètricament i em prens els cabells per a jugar-hi amb ells Enxiqueixo a la llinda dels ulls de l’alba i tossudament busco la paraula que m’endinsi en el teu vers. Novembre 2017-febrer 2022
Va entreobrir els ulls Va entreobrir el ulls, sentia els pits tensos. Desprenien l’olor salada d’aquelles mans segures, àvides de luxúria que l’havien pres, cegues per la seva carn blanca i pell de follia, que la duien a un orgasme ferí. Els mugrons, bruns i encesos, encara tremolaven com les espurnes embogides d’un foc
Antre benèvol L’explícit vaivé dels malucs sinuosos m’absorbeixen la mirada atònita. S’encén la sang i Venus tot ho venç: et vull fruir per sobre de la vida mateixa. Si s’obren les teves mans m’hi encasto, Si obres les cuixes esdevinc serp devoradora. Si em dónes l’antre ja no existeixo. Setembre 2017 Entre llençols.
Pluja. Plou rere els vidres, el jardí assedegat sol, beu llàgrimes. La llibertat Nua bellesa en la llibertat et fons. Sense fronteres. Ventijol Venta el torb fred, les fredelugues planen. Tenim el gener. Violes Les violes fresques del jardí de l’albada: cremen com petons. Tardor Jeia la tarda amb un
Papibou Ep! haurem d’aprendre a fer un silenci estrident, a ensenyar les negres genives portadores de dents esmolades, que sempre amaguem, i obrir el somriure de la complicitat, de la dignitat i del respecte, entre amics. com aquell qui no fa res. Per a que tothom sàpiga que hi som, que som vius,
L’urpa de la nit Entre esgarrapades d’incomprensió, desconfiances i neguits, sura un amor curós, famolenc, sincer i orfe. Llisca el temps i resseca la pell del cossos inerts, aquells que esperen l’arribada de l’alba insòlita. Encara no saben que la tenen al davant i que en cada ponent, -cada dia- que
Dansa de nit A poc a poc ens va cobrint la nit. Enrere queden les passejades d’aram, entre els blats i els ordis oscil.lants per la marinada. El capaltard, muny les darreres hores de les espigues plenes, i ens acota el cap, feixuc de llenya, que arrosseguem des de l’inici dels nostres temps. I
Finestral de contes No em demaneu que deixi de mirar per la finestra dels contes, ni que esborri res d’allò que hagi escrit encara que sigui en un tovalló de paper de la taverna del carrer humit. Sento un profund respecte pels meus errors i em són mirall. Cert, passen els anys i s’escata la
Abril coronat Mentre tot va passant al net mar de roges roselles, recordeu com la lluna d’estiu es banya al mar ben nua i a les places engalanades dels pobles la gent festeja revetlles per sant Joan. Tinguem present cada besada, cada cançó que vam oferir als amics, a les noies d’ulls
Monarquia Corona de quatre mans; una branda una dalla, l’altra un fal·lus malalt, a tocar la robadora i al darrera, la de la sang. Abril de confí 20