L’Empordà que ve de l’Orient
Ja han segat i els camps
mostren la nuesa de la terra
aspra, sense la pell dels fruits.
Dels camins paral·lels que
emmarquen el marges marcits
pel darrer sol de setembre,
resseguint l’envellit riu
d’aigües lentes i manyagues,
traspunta, al capdavall,
una cambra acollidora
amb grans finestrals oberts a
un horitzó blau de marina.
Entre el bitó i el gaig blau,
el Tamariu i el canyís,
l’Empordà d’aigües somes
s’escola mar avall i
balandre de veles
fimbrants, navega errant
per tots els confins i és camí
fins dissoldre’s ran del llevant
a tocar el lluminós Far d’Alexandria
i allà, benèvol,
esdevindrà núvol de pluja.
15 de juny del 2022
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!