A l’hora de fer una valoració de la jornada electoral, casualment he fet una mica de repàs entre els meus arxius i he trobat un antic escrit que vaig dirigir a Salvador Cardús, allà pels inicis del primer tripartit (gener de 2004). Lamento no disposar de l’article d’en Cardús al diari Avui (16 de gener de 2004). De ben segur molt més interessant que l’opinió que li expressava pocs dies després i que reprodueixo aquí:
No puc estar d’acord amb l’anàlisi que realitzes sobre la nova frontera sentimental (16-gener-2004). La societat catalana estava prou madura per un canvi de govern, per sustentar un avenç en les llibertats nacionals. Hem de ser conscients que molts catalans d’orígens forans s’han vist incorporats de cop i volta DINS del govern de la Generalitat, s’hi veuen implicats, s’hi senten representats. Estic d’acord amb què les explicacions d’ERC no han estat suficients, els hi ha mancat discurs didàctic. Però el preservar la unitat civil front un país de nacionalistes (catalans) i no nacionalistes era un perill de fragmentació de difícil cura. Ara tenim un únic país, amb una única societat, que vol més Autogovern (en majúscula), que vol assimilar l’onada migratòria que ens arriba (igual que en èpoques anteriors), amb un partit fort a l’oposició que també vol més de tot això. Salvador: aquesta situació actual no l’havíem ni tan sols somiada. D’una tacada hem incorporat més d’un terç de la població que era d’esquerres, a-nacional, majoritàriament d’origen forà, a la lluita nacional. D’aquí a 4 anys i en el futur immediat es veuran els fruïts. En el fons, la qüestió és merament ideològica. Fa anys que no em sento nacionalista. El nacionalisme no pot ser mai una ideologia de mig o llarg termini. Sí que ha servit per aquests 23 anys (amb un excés de 6-8). Fa anys que em vaig adonar a través de la qüestió lingüística que la única solució era ser estat; no podíem (no podem) forçar més la corda com a comunitat autònoma que depèn d’Espanya. Ara hi hem d’afegir el tema fiscal, la cultura, l’ensenyament, la política inmigratòria; tot el que un país requereix per a ser sobirà. Ara toca catalanisme. I la independència com a objectiu.
Gràcies per la teva atenció. I un cop més, felicitats per la teva aportació setmanal al sentit comú de la “nostra” política nacional.
Endavant
Curiosament, en un moment de la resposta, comento que “D’aquí a 4 anys i en el futur immediat es veuran els fruïts”. És a dir, tot just ara, al 2008. Si girem la vista enrere, en aquells inicis del tripartit, teníem un país en el que una part de la ciutadania es trobava atemorida per l’adéu d’en Pujol, una altra part (bastant nombrosa) que podia deixar-se vèncer per la deriva ideològica d’un PP envalentit per la darrera etapa Aznar o per un PSC-PSOE que encara li tremolaven les cames alhora de buscar el vot del catalanisme desacomplexat i una tercera part que clarament ja s’abocava cap a la sobirania.
Avui, aquestes tres porcions que conformen una majoria aclaparadora de la població catalana han viscut els avatars d’aquests darrers quatre anys amb gran fermesa a l’hora d’expressar-ho en vots: la immensa majoria de la ciutadania no vol saber res del Pp ( 6 escons a Madrid), i molta, moltíssima gent ha votat PSC com a vot més útil catalanista. Sí, ho dic i ho afirmo: en les eleccions del 9-març molta gent ha sentit que el PSC era el partit més útil pel catalanisme (no estic dient que jo ho pensi tot i que, en certa mesura, alguna cosa es mou en aquest sentit).
La unitat civil dels catalans i catalanes es manté intacte. Hi ha gent de dretes i d’esquerres però el catalanisme ven, fa guanyar eleccions. I la ciutadania ha votat quasi de forma aclaparadora al PSC com a darrer recurs per parar un PP que, si ningú no ho impedeix, governarà Espanya d’aquí a tres o quatre anys. Aquesta unitat civil, aquesta majoria social i nacional catalana (de mil colors, amb diverses formes d’expressió democràtica i electoral) té clares tres coses:
– Catalunya només pot avançar amb una aplicació generosa de l’Estatut (que inclogui sobretot un millor finançament, unes inversions en infraestructures tal i com marca l’Estatut, etc…)
– Si Zapatero fa figa, a Espanya no ens hi queda res a pelar
– El sobiranisme ha esdevingut opció política legítima (quasi exclusivament gràcies a ERC) i que es troba en la recàmera de molts catalans, amb una expressió popular dues vegades exercitada al carrer i que es basa principalment en un dret col·lectiu inalienable, democràtic cent per cent i amb possibilitat d’exercir-lo en qualsevol moment: el dret de decidir = el dret a l’autodeterminació.
Si fem un exercici de possibilisme polític pels propers dos anys a Espanya, què ens podem trobar ?
Penseu que l’Estatut de Catalunya serà respectat i aplicat de forma generosa? Es solucionaran de forma progressiva i ascendent els problemes de les infraestructures a casa nostra? Refermarà el Tribunal Constitucional en la seva totalitat l’Estatut? Què penseu que li resta per fer a Zapatero? Tornar a dialogar amb ETA? Radicalitzarà el seu discurs com en els seus primers dos anys de mandat? Recordeu les segones legislatures de González, d’Aznar? Què vol dir una Espanya unida i diversa?
Penso que ha arribat el moment de la veritat. Crec que Catalunya ja disposa d’una majoria social (de molts colors, com deia abans) que no li importa ser de centre-dreta o de centre-esquerra, sobretot en temes financers, però que té molt clar que no vol ser governada pel Pp des del govern espanyol i que és sensible a un major grau de sobirania. Suportarem els catalans i les catalanes quatre anys més d’enganys, de falsedats, d’insults, de tracte irrespectuós i, si em permeteu, colonial? L’expressió política catalana es troba extenuada, després d’una cursa de llarga distància per consensuar un estatut digne, després de creure’s (uns i altres) un Zapatero que ha resultat mentider, fals i cínic en els resultats de l’aplicació de la seva política.
En el camí hi ha molts perills: un d’ells, el més evident, la implantació de la sociovergència, arma dissuasòria dels poders econòmics, d’alta empresa i d’interessos ocults per evitar la sobiranització progressiva i sense marxa enrere de la societat catalana. Penso que aquests dos partits, vist des de la perspectiva de joc de poders i d’interessos conservadors i també d’interès espanyol, pugnaran per avançar les eleccions i repartir-se el pastís. Si tu guanyes, tu ets president i t’ajudo a governar i foragitem del poder aquests petits partits tan incòmodes.
Sincerament, no veig a l’alçada de les circumstàncies ni IC ni ERC. Només cal observar com afronta ERC la seva crisi; es llencen els plats pel cap tot just dos dies després de les eleccions. Desitjo de tot cor que trobin el camí del mig i sumin enlloc de restar. Com també ho desitjo a IC. Però si ells no reaccionen, la societat ho haurà de fer.
Sóc optimista perquè ens trobem molt més a prop que ara fa quatre anys. La situació és molt més clara. El que ho dificulta, com us deia, és els interessos partidistes de curta volada, els personalismes, les diferències de criteri. Si sabem combatre això, la nostra victòria està assegurada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!