L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

29 de febrer de 2012
General
0 comentaris

SHAME

Febrer de 2012

Aquesta ciutat m’ofega els pensaments i m’oprimeix el pit de la raó i de la sensatesa. Com una pell de dona que t’embolcalla els sentits i t’endinsa per camins infranquejables. La tastes i té gust de maduixa i l’aroma és de fruïts salvatges; el seu tacte sedós no permet que aturis el frec fins arribar als seus plecs més íntims i continues ansiós per cobrir-la de la teva essència.

 

El gemec esdevé inevitable i la sensació de plenitud, d’escassos segons, és diferent cada vegada. És llavors quan s’aixeca i amb la seva figura sinuosa es mostra de manera silenciosa en una lenta agonia de vestir la tempesta. I tanca la porta de l’habitació mentre tu restes estirat al llit de la incomprensió i et preguntes perquè allò no pot ser etern, i durador, i inesgotable. I per l’escletxa de la persiana entra la solitud amarga, que abrasa el meu interior i m’ofega els pensaments i m’oprimeix el pit de la raó i de la sensatesa.

I no saps mai quan pot tornar la dama de la pell sedosa, allò que més has estimat en els darrers deu minuts, o dies, o setmanes. I et vesteixes per sortir a l’espai obert de la ciutat gris que t’ofereix clàxons, neons, places de terrasses plenes, fums incombustibles i una certesa: que a la volta d’una de les cantonades de l’Eixample o rere el celobert d’un palau medieval del Carrer de Montcada hi trobaràs una altra pell de dona que t’embolcallarà els sentits i et farà endinsar per camins infranquejables…

I si no et sostreus d’aquesta dinàmica, pots acabar creient que aquesta és la única veritat. I arriba la buidor i la tristor sense raó, et capfiques en una simple imatge robada a l’atzar i acabes morint, com un transeünt abatut.

Febre de 2042

El meu pare havia deixat escrit això després d’haver vist un film que estrenaven llavors: “Shame”, on un home es debat a la ciutat de Nova York per sortir-se’n de la seva adició al sexe. No se n’adona que quan més tiba la corda, més abaix cau i més incomprès se sent. De fet però, el que reflexa el film que jo també acabo de veure no és la seva adició sinó la solitud brutal amb què ha d’afrontar les seves realitats o els seus desitjos.

Però jo ja sabia que el meu pare, ni era addicte al sexe, ni es passejava per l’abandó del seu interior. Afortunadament per ell, somiava tot sovint amb la dona de pell sedosa; i si no la somiava, se la inventava. Per la darrera frase, semblava que la havia retrobat, la seva ciutat o la dona que el feia viure.

L’escrit acabava així:

Barcelona, com Nova York, ha esdevingut un gegant monstruós sense una identitat concreta. Cadascun dels seus habitants, de les persones que hi transiten, han de trobar la seva raó de ser, obrir el pit i respirar amb profunditat fins sentir que la vella ciutat segueix posseint l’essència de l’antigor i la força del seu present. Jo t’he tornat a trobar. I et torno a estimar, com mai, com sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!