Bloc d'en Jordi Colomer

En aquesta vida, fins i tot els il·lusos es desil·lusionen. I Catalunya, en això, sí que és un país normal. Molts, no sé perquè, van veure en Mònica Terribas i Ramon Tremosa dues figures de la Catalunya sobirana que serien capaces de capitalitzar el seu talent a favor de la causa de la nostra nació. El temps ha anat posant les coses a lloc, i els il·lusos cada cop són menys.

En el cas de la Mònica Terribas, les paraules d’aquesta setmana en la comissió de control de la CCMA no han fet més que corroborar ideològicament el que ja quan feia el programa La nit al dia practicava. Terribas parla del castellà com la nostra llengua comuna (ella en diu “d’ús comú”, com si això fos més fàcil de pair), i defensa la defecció del català en els casos d”ineficàcia comunicativa”. Queda clar, doncs, quina és la comunitat referencial de la senyora Terribas i TVC: Espanya. Perquè a Catalunya, en teoria tothom entén el català i no hi pot haver “ineficàcia comunicativa”, i en canvi, no tothom entén el castellà, com a la Catalunya del Nord i l’Alguer. Tota aquesta rendició a l’espanyolisme també o vam poder constatar ahir al Telenotícies, quan la televisió “nacional” de Catalunya va començar l’edició amb la notícia d’unes eleccions autonòmiques amb les quals ni tant sols hi tenim veïnatge. És més, diria que si vull anar a Galícia tinc 1.000 quilometres per endavant, i potser és per això que ni hi he estat mai. Avui, i no pas per casualitat, l’espanyolisme ha continuat, i la gran notícia de portada ha estat l’expulsió d’un eurodiputat andalús d’un país sud-americà. Magistral!

Però bé, la senyora Terribas no té el monopoli de la desil·lusió. El flamant candidat de CiU a les Europees, el senyor Ramon Tremosa, sembla que ha agafat el gustet a aprofitar les entrevistes en els mitjans de comunicació per repetir mil i una vegades que ell “mai s’ha definit com a independentista”. Com si ser independentista fos la pesta! Sí, senyor! Alguns el defensen afirmant que amb aquestes paraules tampoc no està dient que ho sigui, però deixem-nos d’òsties, perquè si ho fos, encara pitjor. Igual com no és de fiar qui no és defineix, menys ho és qui, definit, amaga el que és. El senyor Tremosa jo no sé si és allò que diu o allò que no diu, però aquest joc de fer la viu viu no és de valents ni de convincents. Però bé, de fet és el joc de CiU des que uns quants la van parir ja fa uns anys.

Amb tot aquest seguit de bestieses que diuen els personatges que alguns creien o creuen capaços de liderar el sobiranisme, m’ha vingut al cap l’incident dels dos nens d’Olot. Aquests vailets van participar en un concurs on se’ls va prohibir parlar en la seva llengua, en un acte flagrant de discriminació ètnica. La reacció del conseller d’Educació, Ernest Maragall, no va ser pas de suport, sinó que els va recriminar el seu baix nivell de castellà i va afirmar que això calia solucionar-ho. Aquest personatge és qui, avui, a Rac-1, ha parlat de “vacassions”.

Amb tot això no vull pas dir que no ens haguem d’il·lusionar amb res. Només que ho hem de fer per qui no amagui qui és ni qui som. Un català que digui que això és Catalunya i prou. Oi que no és tant difícil? Doncs diguem-ho nosaltres, que els fariseus no ho faran, i il·lusionem-nos plegats en el camí cap a la Llibertat. Primera aturada: 7 de març a Brussel·les (Flandes).