El govern català ha donat llum verda a les vegueries, i a l’ensems ha obert la caixa dels trons del debat territorial. La proposta aprovada és poc treballada quant a la definició dels territoris veguerials. S’ha tirat pel dret amb el dogma de les set vegueries, i molts s’han considerat traïts, però només uns quants amb motiu. Que l’alcalde de Lleida es queixi perquè «perd territori», no ho trobo una causa gaire noble, així com tampoc les pressions del poder socialista a l’àrea metropolitana, o les pugnes entre Tarragona i Reus per la capitalitat o quin ha de ser el nom de la seva vegueria. En canvi, les reivindicacions frustrades (de moment) per crear la vegueria de l’Alt Penedès o per obtenir més singularitat, com la Vall d’Aran, em semblen causes més justes que els partits no han sabut escoltar. Un cas apart és el de l’Alt Ter, amb raons històriques, geogràfiques, socials i econòmiques per existir, cert, però que potser massa sovint s’ha presentat com la cobdícia vigatana per obtenir una capitalitat que Manresa no li permetrà obtenir.
Certament, la llei aprovada deixa la porta oberta a la creació de més vegueries, sempre que un territori ho demani majoritàriament i la Generalitat finalment ho accepti. Veurem què passa. Fa pocs dies vaig parlar amb els alcaldes d’Espinelves i Viladrau, pobles osonencs que pertanyen a la demarcació de Girona. Òbviament, no els fa cap gràcia haver de tenir la capital a Manresa, i veuen com una opció possible fer una consulta popular perquè el poble decideixi a quina vegueria vol pertànyer.
El debat territorial, doncs, em sembla apassionant i fins i tot enriquidor si sabem treure el gra de la palla. Si deixem de banda les enveges i les ambicions territorials, i fem cas a les dinàmiques, voluntats i necessitats de la gent dels nostres pobles hi hem de sortir guanyant.
Per cert, per si algú s’ho està preguntant, la desena vegueria hauria de ser la de la Catalunya del Nord, amb el nom que preferiu, però ho hauria de ser perquè és ben nostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!