Divendres passat ens vam engrescar a comprar entrades i baixar fins al Romea, on tenia lloc una de les primeres representacions a Barcelona de l’espectacle Poseu-me les ulleres. No ens en vam penedir.
[…]
Pep Tosar i la companyia de teatre Micalet, amb la col·laboració de Miquel Gil i Isabel Anyó Andrés, néta del poeta, proposen una aproximació a la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés documentada, suggerent, apta per a un públic ampli. Enric Juezas conta, com si fos ell mateix el de Burjassot, una tria d’anècdotes personals i històries familiars, que ho són també de València i de tot el país. Quan engega cadascun dels seus relats ens capta l’atenció i en demanaries més i més. Gil hi posa una mica de música pròpia i també recorda alguna de les grans cançons que va donar l’associació entre l’Estellés i l’Ovidi, com “M’aclame a tu”. I Joan Peris i Pilar Almeria troben el moment per dir, amb més naturalitat o més solemnitat, un selecció antològica dels versos. Aquí n’hi ha una petitíssima mostra.
L’obra serà en cartell a Barcelona fins al dia 23 d’aquest mes. I és un boníssim exemple d’espectacle literari, de com poden créixer i ser amplificats l’obra i la vida dels nostres escriptors quan se’ls posa en escena.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vicent Andrés Estellés tenia que graduar-se la vista, per què tenia una visió desenfocada en certs aspectes del País Valencià influenciat en excés pel catalanisme de l’època franquista i esdevindre uns dels seus princials mercenaris professional.