El bloc del Director (ILC)

Dissabte La Vanguardia va publicar un reportatge sobre els oficis dels escriptors i els dels seus personatges. Uns dies abans Josep Massot me n’havia demanat opinió, i, com que llavors no el vaig poder atendre, li vaig escriure aquestes quatre ratlles, que va aprofitar en part:

És cert que, per la informació que tenim, un gruix important d’escriptors són o han estat també professionals de l’ensenyament, de la comunicació o de la cultura. I és més que probable que això condicioni, en tant que és freqüent que la literatura tingui un fons autobiogràfic poc o mal dissimulat, les característiques i els contorns del món que crea la seva escriptura. Ara, no tinc cap dada que permeti comparar-nos en aquest sentit amb altres sistemes literaris. El nombre de vaquers, lampistes, aviadors o extorsionadors, és similar, superior o inferior entre els escriptors portuguesos, francesos, catalans, croats o alemanys?

Sí que podem analitzar quines són les professions dels personatges que recordem i les dels seus autors. Ho faig i repasso les últimes novel·les que he llegit. Joan Carreras és periodista i Jonàs, el protagonista de Carretera secundària es guanya la vida dibuixant còmics. Jaume Cabré ha estat, a més de guionista, catedràtic de literatura d’institut, i el protagonista de Jo confesso és fill d’antiquari, mig músic i com qui diu un monjo de la cultura. Eduard Márquez es presenta professionalment com a escriptor i l’antagonista de la seva darrera novel·la, L’últim dia abans de demà, és un homeless. David Castillo és periodista i el protagonista d’El mar de la tranquil·litat, si no ho recordo malament justament un sense feina, no deixa de ser una mica ell mateix. Jordi Puntí és llicenciat en filologia romànica i treballa en el món editorial i periodístic, però el protagonista absent de Maletes perdudes és un camioner orfe. Etcètera.

Quina conclusió en trec? Tots aquests personatges m’han convençut mentre en llegia les peripècies i després m’han acompanyat i m’acompanyen, de vegades més i de vegades menys, entre tots els parents, amics, coneguts i saludats dia a dia. Com a lector, si faig l’esforç de pensar-hi, no tinc la percepció de veure a través seu només un bocí de la realitat o reflexos de mons que em són sempre familiars. Sinó que em donen contrastos, ja siguin més pròxims o del tot estranys, de la pròpia experiència. I això és en bona part el que me n’atreu i el que estimula, en la mesura que m’enriqueix, a eixamplar l’espectre del que vivim també a través de la lectura.