Dissabte al vespre la
Fundació Francesc Pujols va convocar una lectura pública a la plaça Reial de Barcelona, que va ser en tot moment vigilada de prop pel capgròs del senyor Paco i seguida per l’alcalde de Martorell i president de la Fundació, ara també president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve.
[…]
La lectura es va fer a la plaça Reial perquè és on va néixer Pujols l’11 d’agost de 1882. I s’ha fet aquest any, perquè en fa cinquanta que va morir, concretament el 13 de febrer de 1962 a la Torre de les Hores de Martorell. Al mig de la banda de mar de la plaça, davant un centenar de persones que omplien les cadires preparades, i envoltats d’un tragí de turistes i, sobretot, de victoriosos quadribarrats de la USAP, una desena de lectors vam desgranar facetes diverses de Pujols a través de la seva paraula i de la d’alguns testimonis de luxe, com Bladé, Sagarra o Pous i Pagès.
S’hi van sentir retalls de poesia, teatre, retrats d’artistes, anècdotes i assaig filosòfic més o més dens, de la mà de pujolsians conspicus, com Enric Casasses i Roger Mas, d’actors com Montserrat Carulla, Lluís Soler, Fèlix Pons, Mercè Arànega o Xavier Boada, d’escriptors com Roc Casagran o Francesc Canosa, de la societat civil cultural en les cares d’Isona Passola, Muriel Casals o el president de l’Ateneu Barcelonès, Francesc Cabana, conduïts pel relat clar i eficaç del periodista Eduard Pujol.
Em va tocar llegir el capítol vuitè de L’evolució i els principis immutables, que du el títol “Perennitat i evolució”. Pujols hi desplega una capacitat notable de sistematitzar les seves observacions desacomplexadament, parlant de tu a tu amb la tradició cultural i filosòfica, arrossegat per un torrent verbal impetuós, gairebé esbojarrat. Mai no saps en quin moment el repunt irònic amaga una voluntat paròdica o, per contra, és el recurs més saludable per reflexionar sense cotilles i posant-se més enllà de probables burles i incomprensions. El que en resulta, en qualsevol cas, és sempre un text on destaca fins a enlluernar l’acumulació d’imatges –aquí la neu i la muntanya– i una capacitat expressiva on conflueixen el llenguatge planer i el rigor conceptual. Vegem-ho en el darrer paràgraf del text:
I així tenim el que tenim, o sigui que essent cert com efectivament hem dit que ho és que la ciència, l’art i el dret, tenen la perennitat palesa que l’escolàstica els hi senyala posant el dit a la llaga, també ho és que hi ha sempre seguidament un moviment d’avenç i de retrocés, ple de matisos, que és un fer i un desfer i un mai acabar, que és el que va fer creure que les coses tenien un procés indefinit a l’escola evolucionista, o sigui que aquest teixir i desteixir que mai s’acaba es compagina amb la doctrina conservadora, treta dels escolàstics, partidaris declarats de les coses fixes i de no moure res, dient que els alts i baixos que té la humanitat i els pobles, són pujades i baixades dels punts permanents, que s’aguanten allí dalt com les neus de tot l’any i que hem dit que ells deien amb raó que els hi sobrava, que eren els cims més alts de la muntanya humana, que tots pugem i baixem cada dia i cada nit.
Teresa ha respost el 18 Sep 2012 a les 9:38
Descrius molt bé, amb això que dius, no sols el que fa en aquesta obra sinó en tota la resta, diria, vaja: «Pujols hi desplega una capacitat notable de sistematitzar les seves observacions desacomplexadament, parlant de tu a tu amb la tradició cultural i filosòfica, arrossegat per un torrent verbal impetuós, gairebé esbojarrat. Mai no saps en quin moment el repunt irònic amaga una voluntat paròdica o, per contra, és el recurs més saludable per reflexionar sense cotilles i posant-se més enllà de probables burles i incomprensions.»