[…]
Un bon espectacle, a partir de la combinació d’elements documentals i d’un text sòlid –que difícil que es fa aplaudir deprés de l’epíleg, aquell monòleg final, àlgid, àcid, del Doctor Trueta vell, ja vidu, a la Barcelona de 1975–, del qual l’autora mateixa dóna algunes claus en el text del programa de mà:
A casa se’n parlava sovint, sobretot la meva àvia, que era la seva cosina germana; s’estimaven molt i ella li tenia una certa devoció. «En acabar la guerra se’n va haver d’anar i quan es va venir a acomiadar, va deixar uns llibres perquè els hi guardéssim fins que pogués tornar.» Jo no entenia per què abaixava la veu quan m’ho explicava, ni per què havia hagut de marxar… «Quan el teu pare va fer cinc anys, ell li va venir a portar un tren de corda magnífic. Sempre he pensat que ho va fer perquè feia els mateixos anys que tenia el seu fill quan va morir.» Ja l’havia vist abans, però la vegada que el recordo millor va ser a casa dels altres avis. La meva mare, enguixada des de més amunt del pit fins al final de la columna, jeia en un llit d’on penjaven uns pesos subjectes al seu guix. Patia una hèrnia discal, i ell li havia recomanat aquest tractament per evitar haver d’operar-la. Va estar molts dies així, sense poder aixecar-se, sense moure’s. A mi em feia molta pena. L’anava a veure cada dia, i una tarda ell va venir a visitar-la. Era un home alt, amb una veu particular, i amb unes mans plenes de pigues. Imposava i alhora transmetia bonhomia, i jo no podia deixar de mirar-lo. Em va fer uns copets a la galta, que no em van agradar gaire, i em va dir: «Hola maca!» Quan vaig entrar a l’adolescència, els pares em varen portar a la seva consulta perquè em tractés una lleugera desviació a la columna. Em va saludar de la mateixa manera. Vaig passar molta vergonya perquè em va fer quedar en calcetes. Em feia aixecar els braços i doblegar-me fins a tocar amb les mans a terra, mentre resseguia cada vèrtebra amb el dit, davant la mirada expectant i preocupada dels meus pares. Amb un any de natació diària i uns exercicis al gimnàs, el problema va quedar resolt. Més tard, vaig tornar a trobar-me’l en alguna vetllada familiar i, quan va morir, a casa tothom va quedar consternat. En proposar-me escriure una obra per al TNC tenia clar que volia retre homenatge a una catalana o a un català universal; i, tot revisant alguns noms, em va venir al cap el seu. Ara sé molt més sobre el metge, el cirurgià, l’investigador, l’home culte i afable que va ser dues vegades candidat al premi Nobel, i que sempre parlava de Catalunya. Sé molt més sobre les seves virtuts i les seves febleses i, sobretot, he entès per què de petita no podia deixar de mirar-lo.
Aymar demostra el rendiment que pot donar la mirada desperta sobre la pròpia història recent i els nostres homenots. Tant de bo el camí que obre Trueta sigui imitat, amb il·lusió i exigència, a propòsit de tants altres personatges que encara tenen, segur, molt a dir-nos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!