[…]
Recordo que aquell va ser en l’àmbit editorial un moment ambivalent. De satisfacció indiscutible perquè una de les principals multinacionals de l’edició considerava llaminer, o si més no oportú, treballar en català. I d’una certa inquietud, per si l’ecosistema editorial del país suportaria un nou agent de venda a club o aquella competència podia resultar erosiva. Vint anys després, no crec que ningú posi en dubte l’aportació de Cercle a la cultura catalana.
Vaig intentar explicar-ho en la meva intervenció, després de les paraules del president executiu de Bertelsmann a Espanya, Fernando Carro, i abans de les de l’alcalde Jordi Hereu. I em va semblar que la millor manera de fer-ho seria evocar un episodi viscut en primera persona.
De Cercle es pressuposava al principi que faria sobretot una explotació secundària dels títols llançats pels editors “normals” a les llibreries. Però aviat va començar a oferir als seus socis alguns llibres nous. Quan, fa una vintena d’anys assajàvem des de Proa, i no era fàcil, la recuperació de Josep Palau i Fabre, ens hi va ajudar una iniciativa de Francesc Bechdejú, aleshores responsable de Cercle, que va decidir aplegar els volums de relats de Palau en els Contes de capçalera. Poc després incorporàvem aquell volum, nascut per al club, a l’”A tot vent”, i em sembla que allò va contribuir que la consideració de Palau tombés cap al reconeixement dels últims anys. L’exposició que revisa l’aniversari de Cercle al seu Centre Cultural mostra uns quants casos com aquest.
Vaig tenir el privilegi de bufar, al costat de Carro i Hereu, les espelmes del pastís de xocolata fet per Oriol Balaguer per a l’ocasió. I, això sí que va ser un privilegi, de menjar-ne uns bocins.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!