TocDeQueda

Cafeteria Espí (Albaida)
20 de juny de 2009 

S’ha acabat! Ahir fou l’últim dia de Festival. Era el torn dels més majors: alumnes de 1r i 3r d’ESO de l’IES Josep Segrelles d’Albaida representaren quatre peces curtes, animades i presentades per l’inigualable Casimir, tot un showman; un professor que ho dona tot pels alumnes: que els escolta, que els respecta, que els anima, que els estima, encara més si són eixa mena d’alumnes que ningú no vol a l’aula. També actuaren els alumnes de 1r de Batxillerat de l’IES Pou Clar d’Ontinyent, el centre convidat en aquesta 1a edició del Festival. Ha estat una setmana trepidant i tot ha anat com una seda. Encara no m’ho explique. La veritat és que tractant-se de la primera edició no es pot demanar més. Totes les obres han estat d’allò més reeixides i variades, i al llarg de tota la setmana, centenars de xiquets i xiquetes, pares i mares, iaios i iaies, han pogut apreciar el gran treball que han fet mestres i alumnes. Tot el poble ha viscut el Festival d’una manera intensa. Era un dels objectius: que, tot plegat, fora una festa per al poble. Ha estat però, un camí ple d’adversitats, de problemes, de discussions… Hem anat al límit fins a l’últim moment, especialment jo, que he estat ben a prop de defallir en algun que altre moment. Però com vaig escriure al guió de la Presentació del Festival, “Ací estem!”.

Estic satisfet. Molt satisfet. L’ingent treball ha arribat a bon port. He assolit tots els reptes que m’havia plantejat ara fa un any quan se’m va ocórrer la possibilitat d’organitzar un festival de teatre escolar a Albaida. I aquesta satisfacció va més enllà de l’organització d’aquest: el muntatge teatral que jo mateix he dut a terme amb els alumnes de 6è –i tres alumnes de 5è– ha estat tot un èxit, no sols pel magnífic treball dramàtic dels i les alumnes, sinó per la gran implicació de tots els pares i les mares de la classe: l’obra és tant seva com meva. Han estat tres setmanes d’intensa relació que han creat un vincle especial entre nosaltres; només el teatre és capaç de generar una implicació, una coneixença i unes sensacions tant intenses com les que hem viscut al llarg d’aquestes setmanes. S’ha acabat i, dins meu, dues sensacions m’aclaparen: d’una banda, la complaença, el descans, la tranquil·litat que he anhelat durant tots aquests mesos; i d’altra, un sentiment de buit, de tristesa, d’enyorança. És difícil d’explicar; molt difícil d’explicar. Tens ganes de plorar però estàs d’allò més satisfet i content. És el cicle vital: tot acaba. I com més intensa ha estat l’experiència, més intens és adonar-te’n que aquesta, inexorablement, s’ha convertit en record.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!