TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
És el segon cop que m’enfronte amb aquestes paraules. La primera vegada va ser tot just tornar de l’illa, ara fa una setmana. Llavors, no vaig aconseguir d’escriure ni tan sols un parell d’idees que reflectiren amb una mínima versemblança l’incomparable realitat de l’única illa habitada del litoral valencià. Vaig cometre l’error de tractar de descriure-la i, com no podia ser d’altra manera, vaig fracassar en l’intent: el llenguatge és un codi massa complex; no lliga amb tanta senzillesa. Noms i determinants; pot ser algun complement. Concretar una mica més, és exagerar. Una casa abandonada. Un carrer asoleiat. Un arbre solitari. Una barca mig enfonsada… No tornaré a caure en l’error: no puc sentir per vosaltres l’emoció de trepitjar l’illa. Però puc desvetllar-vos el seu secret.
A Tabarca hi ha dues illes. Una, la coneix tot el món que l’ha passejada. És l’illa de la caldereta de llagosta; l’illa del turisme de diumenge; l’illa del calor i de l’aigua cristal·lina. L’altra, tan sols la coneixem aquells qui ens hi hem quedat després que l’últim vaixell partira cap al continent. És l’illa del silenci; l’illa dels capvespres; l’illa que fou i que ja no serà més. El contrast és fabulós: de sobte, lliure dels seus incomptables visitants diürns, l’illa respira; fa un badall i recupera la seua pausa, la seua soledat, la seua decadència. Ja no veus ningú al carrer: un desert humà. Potser un home vell que descansa a una cadira; potser, una finestra oberta que deixa passar la llum del menjador; potser una parella que, com Vanessa i jo, han decidit de passar-hi la nit per descobrir el secret de l’illa. Els joves s’aturen a l’antiga escola i un cop de vent els fa creure escoltar la rialla d’un infant. És el record d’una vida passada: Tabarca fa temps que es va perdre per la història. I en el més absolut dels silencis, decideixen tornar cap a l’hostal passejant per la muralla, mentre contemplen el mar que es confon amb la nit i les onades els expliquen llegendes de naufragis i corsaris.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin relat més ben escrit. M’ha fet recordar vells temps…quan estàvem a l’institut… recordes que vam haver de fer nit al vaixell que ens portaria al matí següent a Tabarca? "Kontiki 2" es deia?
Al llegir el teu relat m’ha vingut a la memòria un fum d’olors, colors i rialles d’aquells temps passats…
Bé, m’alegre de continuar compartint experiències amb tu, encara que només siguen a través de l’ordinador.
1 abraçada, amic!
NOTA: Si algú tingués la idea de fer nit a la lluna de Tabarca, que porte sempre un bon sac de dormir, encara que siga ple estiu.
Hacía años que quería ir a Tabarca. Quería conocer la isla pequeña, de piratas y pescadores, a la que hacía poco más de una década había llegado la luz eléctrica. Pero todavía no se había dado la circunstancia.
Este verano, cuando te conocí un poco más, pensé: Dídac sería perfecto para Tabarca.
Cuando te lo dije sólo pusiste un pero: había que ir fuera de la temporada estival.
Aquí desvelas perfectamente el porqué.
Cuentas, como tú dices, su secreto, que es lo que yo quería conocer de la isla. Su esencia y no en lo que se ha convertido. O en lo que la han querido convertir porque, afortunadamente, cuando se va el último barco vuelve a ser lo que fue. Una isla, pequeña y tranquila, que es como deberían ser las islas… y a tan solo 25 minutos de la vorágine.
Lo mejor fue oírlo por primera vez de viva voz de quien lo ha escrito… fue delicioso.
Ahora, volviéndolo a leer, me ha trasladado al paseo que dimos y al banco de la plaza donde estuvimos sentados antes de irnos a dormir.
Gracias por enseñarme la isla y por escribir esto tan bonito.
La intuición no me ha fallado, has sido perfecto para ir a Tabarca.
I was there recently. (professional resume)
It`s charming place! Reccomend!