Què n’aprendrem de tot plegat?

És habitual que, durant una crisi d’àmbit global aparega, juntament amb la por i la incertesa del moment, un sentiment d’esperança en el futur cimentat en la idea que, quan tot acabe, la lliçó serà apresa per la Humanitat. La crisi generada pel Covid-19 n’és un nou exemple: quan encara som al bell mig de la pandèmia, els mitjans ja van farcits d’articles i notícies amb un argument genèric: la crisi és una oportunitat per canviar i millorar la societat. I, cada vegada que detecte un d’aquests escrits, me ve al cap una expressió americana ben gràfica i divertida, substrat de la meua estada juvenil als EUA: Bullshit!

Mireu: no és que siga una persona fatalista, infausta o d’un pessimisme incorregible; ans al contrari: em tinc per una persona vitalista, alegre i confiada. Ara bé: la història de la Humanitat és la que és. Per posar un exemple -d’una llista interminable-: encara no havien passat 20 anys del final de la 1a Guerra Mundial (1914-1918), també coneguda com la Gran Guerra per la seua descomunal magnitud que, els mateixos protagonistes, van trobar a bé d’iniciar la 2a Guerra Mundial, les dimensions de la qual, van convertir la Gran Guerra en un joc de nens. No havien passat ni vint anys… No tenim remei.

Què n’aprendrem del Covid-19? No res. Com a molt, aprendrem una vacuna. Eixe serà el llegat de la crisi. Quan passe la pandèmia i torne una relativa normalitat, un mes serà suficient per oblidar-ho tot. Pensar que les persones “canviarem” em sembla d’una ingenuïtat infantil. I pensar que el “sistema” canviarà, encara més. Fa un parell de dies, un expert assegurava que “el coronavirus no es el final del Mundo: es el final de este Mundo“. Ah! Quin acudit! De veritat: creure en “això” és no tenir cap consciència de l’espècie que som.

Només tinc esperança en un col·lectiu: els adolescents. Els adults ja no tenim remei i els infants no seran plenament conscients d’allò que està passant. Però els adolescents… Això d’estar confinats durant un mes a casa en una etapa vital com la seua, essencialment expansiva i d’obertura al món, sí que pot modificar el seu comportament i la seua comprensió de la societat on vivim. Això d’estar confinats contra la seua voluntat quan necessiten més que mai vore els amics i fugir de la família, els farà entendre que aquest món és molt més fràgil del que sembla; que la vida es pot capgirar en qualsevol moment.

NOTA: La 2a Guerra Mundial començà “oficialment” en desembre de 1939 i, aquesta dada, la separa de la 1a Guerra Mundial 21 anys. Tanmateix, un servidor entén la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) com el preludi necessari de la 2a GM i, per tant, me prenc la llicència de dir que, entre el final de la 1a GM i l’inici de la 2a GM, “no havien passat ni 20 anys”.

Afegeix un comentari