TocDeQueda

Per difícil que semble de creure, la protagonista accidental del meu segon retrobament fou la meua estimada bicicleta. La setmana del 9 d’octubre Albaida fa festa grossa: la vila fa coincidir la diada valenciana amb les festes locals de manera que, encara no fa un mes que hem tornat de les vacances d’estiu que ens trobem amb una “pasqua” de tardor. Són nou dies de festa –una setmana sencera amb els seus respectius caps de setmana– ben inoportuns perquè trenquen la marxa del curs tot just comencem a agafar embranzida. En un poble tant beat però, canviar les festes patronals seria poc més que un sacrilegi i, evidentment, el 9 d’octubre tampoc no és una data susceptible de ser traslladada. Tot amb tot, aprofitant aquesta llarga aturada lectiva, vaig fer cap a Elx per passar uns dies a la magnífica casa de camp que té mon pare a la serra. Per primer cop però, hi vaig anar fent ús de la combinació més ecològica i intel·ligent que existeix per desplaçar-se: tren+bicicleta. I, com bé he dit, fou aquesta decisió la que em va permetre de retrobar els alumnes i els mestres d’una escola a la qual no mai havia tornat.

6 d’octubre de 2008
Vaig passar el cap de setmana entre palmeres, natura i arròs: mon pare és un cuiner excel·lent. Com que no hi havia cap pressa –tenia tota una setmana per endavant–, vaig decidir de tornar cap a València dilluns per la vesprada. I, novament, un encadenament fortuït d’idees em conduïren cap a un entranyable retrobament. El matí de dilluns havia pensat de fer alguna excursió, aprofitant la independència de moviment que em permet la bicicleta. Vaig pensar d’acostar-me fins al Fondo d’Elx, un paratge natural ben miraculós: de camí cap a la mar, al bell mig de la sequedat més absoluta, brollen uns ullals d’aigua subterrània que donen vida a aquesta marjal, per a gaudi de les innombrables espècies d’aus que s’hi aturen abans de seguir el seu pelegrinatge cap a l’Àfrica. D’una manera inconscient però, aquesta idea em féu pensar en el primer i últim cop que hi vaig estar i això reconduí la meua memòria cap al CEIP Virgen de Loreto de Santa Pola, on hi vaig treballar durant el curs 2004-2005: aquell any visitàrem el Fondo d’Elx amb els alumnes de 2n i 3r cicle, en una eixida que jo mateix vaig proposar. De seguida vaig entendre que havia arribat el moment de tornar-hi.

Tenia un petit remordiment relacionat amb aquesta escola: era l’única a la qual no hi havia tornat mai. El motiu però, no és cap altre que la coincidència d’horaris i la llunyania respecte València: allà no vaig tenir cap problema amb ningú; ans al contrari, fou un curs ben animat i complet. El fet és que no hi havia tornat. I feia quatre anys del meu pas per l’escola, temps suficient per a l’oblit –només hi vaig treballar un any–. Les visites inesperades –i més d’aquesta mena– sempre són una mica compromeses. Malgrat els meus dubtes però, la decisió estava presa. Així doncs, vaig agafar la bicicleta i vaig fer cap a Santa Pola de bon matí. Primer canvi: l’escola nova era una realitat! El vell i decrèpit edifici en el qual jo vaig treballar havia cedit el pas a un col·legi nou de trinca. Amb una mica de nervis i dubtós de la meua aparició, vaig trucar a la porta. Un soroll magnètic em va permetre d’obrir-la. I abans fins i tot d’entrar-hi, vaig escoltar una veu ben potent i familiar des de dins de l’escola:

“Homeeeee, si és el Dídac!”

El somriure i la veu de Juanjo, que continuava de conserge, em van rebre d’una manera que no m’esperava; talment, com si encara hi treballés. Inaudit. Després de les obligades preguntes i respostes sobre la meua inesperada aparició, Juanjo m’ensenyà la nova escola i em conduí finalment cap a la sala de mestres on vaig trobar tot de cares conegudes: MaCarmen –directora–, Isabel –cap d’estudis–, Bea, Javi, Alícia… De tots i totes es va desprendre un somriure de sorpresa i d’estima que em va omplir de goig. Hi hagué però, una excepció: mai no vaig acabar d’entendre’m amb Jesús, el secretari, un tio bastant fosc. Acabat el pati, mestres i alumnes tornaren cap a classe i, novament, després d’un petit càlcul similar al que havia fet al CEIP Pràctiquesun mes abans, vaig poder situar uns alumnes que recordava molt bé a 5è i 6è de primària, a punt d’anar-se’n a l’institut. Aquest cop però, era diferent. En aquesta escola havia fet de mestre d’educació física i, per tant, tots els i les alumnes havien passat per les meues classes. Evidentment, després de quatre anys, la gran majoria havien marxat. Però els i les alumnes de 1r i 2n que vaig tenir aquell any –i que foren, de lluny, amb qui millor ho vaig passar– continuaven a l’escola, quatre anys més majors. Vaig preguntar MaCarmen si podia entrar a classe per saludar-los i ella mateix m’hi acompanyà. I de nou, les cares dels alumnes: de la seua indiferència a l’estranyesa; de l’estranyesa a l’estupefacció; de l’estupefacció als comentaris entre taules i als somriures amagats. Només són uns instants però són d’una efervescència emocional tangible. Després, les inevitables explicacions i preguntes, que condueixen els i les alumnes als racons més amagats de la seua memòria. I, uns minuts més tard, l’inevitable comiat, possiblement per sempre més. Ja he dit que no és possible explicar què sent un mestre quan viu una experiència com aquesta.

Faig de nou cap a la sala de mestres, tot cercant MaCarmen per acomiadar-me. La trobe estirada al passadís, fent un dibuix enorme en paper continu del Rei en Jaume. Deixa estar les pintures i m’acompanya cap a la porta. I de camí, m’explica una història que em deixa bocabadat: per tant increïble com inesperada que és.

Didac, te acuerdas que una vez, el año que trabajaste aquí,  le contaste una historia de miedo a unas niñas de 3º  durante la hora del recreo?, em va dir la directora mentres caminàvem pel passadís. El comentari em va desconcertar: després de quatre anys, no era precisament el tipus de pregunta que m’esperava. Fent una mica de memòria, vaig localitzar aquella anècdota: un matí qualsevol, no sé per quina raó, vaig començar a contar una història de por a un grup de xiquetes de 3r, l’argument de la qual era absolutament improvisat: fou la primera cosa que se’m va ocòrrer. Els vaig explicar que sota l’escola hi havia tot de passadissos secrets que formaven un laberint subterrani pel qual, fins i tot, es podia arribar a una platja propera, sempre i quan es coneguera el camí correcte. El fet de conèixer l’escola i els seus voltants em permetia de donar tota mena de detalls per aconseguir la “veracitat” i proximitat que tot relat de por necessita per funcionar. Així doncs, als passadissos s’hi accedia per una porta secreta que hi havia sota les escales i que, evidentment, havia estat tapada per una falsa paret. “Ja, clar!”, deien les alumnes entre curioses i desconfiades. “I, a vore: perquè taparen la porta, Didac?”, preguntaven tot cercant un “error” o una incoherència en l’argument. I, llavors, l’element clau: “Doncs perquè fa molt de temps una xiqueta hi va entrar sense voler i s’hi va perdre per sempre més”, vaig dir amb un posat misteriòs, tractant d’amagar el riure que em venia. L’hora de pati no donava per a més. De camí cap a classe les alumnes, evidentment, van dir que era una mentida enorme i que aquella història me l’acabava d’inventar. Uns dies després però, recorde que la mateixa directora em va demanar que canviara el “final” del relat o que els expliquès que era mentida perquè es veu que la història arribà a casa i algunes mares li havien dit que les seues filles tenien por per la nit. Ahí es va acabar la història. O això pensava jo.

Bueno, pues se ve que tu historia fue pasando de clase en clase y de año en año, conviertiéndose en una especie de leyenda del colegio. Lo mejor de todo es que yo me enteré al final del curso pasado, cuando derribaron la antigua escuela. Se ve que debajo de los cimientos encontraron los restos de un aljibe árabe; una serie de canalizaciones que, claramente, parecían pasillos. Pues imagínate cual fue mi sorpresa al oir, en una visita que hicimos con los alumnos, que “eso Didac ya lo sabía porque nos había contado la historia de una niña que…”. No es increible!

No podia creure-ho. No vaig saber què dir d’emocionat com era. Només vaig ser capaç de prometre la directora que escriuria allò que m’acabava d’explicar. Bé s’ho mereixia una història tant fantàstica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!