Sovint, l’alçada de les muntanyes determina injustament el prestigi d’aquestes. És l’estúpida lògica de la societat actual; més gran, més quantitat, més durada: millor. L’inefable dita the bigger, the better nord-americana. La geografia valenciana però, no entén de grans dimensions: la nostra natura es ven al detall, no a l’engròs. I, d’entre la gran quantitat de petites meravelles que hi
Em dol de dir-ho però sóc incapaç de llegir poemaris. Mai no he llegit un poema amb la tranquil·litat que es mereixen els versos. Fa poc, em vaig “obligar” a llegir Mort i pam, una antologia recent de Vicent Andrés Estellés, elaborada per la seua filla Carmina. Llegir a Estellés és un gest indefugible per a qualsevol que s’estime aquesta llengua. I l’any passat, vaig
No faré un assaig sobre geopolítica -ni ganes, ni temps, ni capacitat-. Malgrat tot, m’agradaria fer un parell d’observacions pel que fa al "cas veneçolà". En primer lloc un fet que em sembla lamentable: perpetuar-se? Qui és vol perpetuar? Que un mateix president es puga presentar a tantes eleccions com desitge és una norma vigent a
La manifestació del 1-D ha estat tot un èxit, de la qual cosa me n’alegre d’allò més. Barcelona, enrarida "nacionalment" des de fa molt de temps per la seua condició de gran "urbs" necessitava una injecció com aquesta per reafirmar-se com a capital catalana, i canviar, ni que fos per un dia, la seua condició de capital
De les quatre estacions de l’any, la tardor és, sens dubte, la més captivadora. Les tènues vesprades de setembre albiren una canvi de cicle. Els colors, l’oratge, les fulles, la gent… Tot sembla apagar-se, en previsió d’un hivern que ja no tardarà. Els dies s’acurten inexorablement, atemorits per la pluja amenaçant; els arbres queden orfes
És el segon cop que m’enfronte amb aquestes paraules. La primera vegada va ser tot just tornar de l’illa, ara fa una setmana. Llavors, no vaig aconseguir d’escriure ni tan sols un parell d’idees que reflectiren amb una mínima versemblança l’incomparable realitat de l’única illa habitada del litoral valencià. Vaig cometre l’error de tractar de
Hi ha cançons que associes a un moment de la teua vida; cançons que et transporten a un instant precís de la teua història: un fotograma del teu àlbum vital. Hi ha cançons que, d’una manera inevitable, condueixen el teu pensament cap a una persona, fent-la present gaire bé fins al punt de pensar que la podries tocar.
Quan veig unes lletres, un dibuix o qualsevol altra intervenció urbana a una paret veig, inevitablement, una persona. Veig algú decidit a fer-se escoltar. Veig una intenció clara de transmetre alguna cosa. Veig algú que ha considerat absolutament necessari i oportú de compartir una idea, un pensament, una intuïció… Veig algú que ha fet un esforç considerable per
Ara fa dos anys, el País Semanal va publicar com a carta de la setmana un article que havia escrit al voltant d’un reportatge que signaven el fotògraf Jose Manuel Navia i Juan José Millás sobre imatges de la guerra civil. El muntatge fotogràfic em va colpir d’allò més: el fotògraf havia fet una selecció de
He decidit d’esperar la nit per escriure aquestes paraules. Necessitava la penombra, la sol·litud, el silenci… Però, igualment, no puc. No puc escriure. No trobe les paraules. No les hi ha per expressar tant d’enuig, tanta ràbia, tant d’enyor… He pensat de deixar-ho córrer, d’escriure-les en un altre moment. Però no he gosat d’alçar-me de
Deia en la primera part d’aquest escrit que l’únic "interès" que suscitava en mi la Fórmula1 era comprovar com aquest lamentable espectacle tenia una repercussió certament negativa i preocupant envers l’actitud dels més joves. Després d’haver-lo rellegit però, he trobat necessari de completar-lo per canviar-ne l’enfocament: aquesta "repercussió negativa envers l’actitud dels més joves" no és sinó el reflex de la
Avise d’avantmà: me cague en la F1. I dic "me cague" perquè vull que sone malament. Podria haver dit "tant me fa" o "m’és completament indiferent" però aquestes construccions no serien exactes. He d’afegir, inevitablement, un matís d’enuig en l’expressió. Des d’un punt de vista estrictament personal, sí que m’és absolutament indiferent la F1, car aquesta
“The memorial to the victims of comunism is dedicated to all victims, not only those who were jailed or executed but also those whose lives were ruined by totalitarian despotism”. Acostumat a la mediocritat -i l’amiguisme- que envolta l’escultura pública a València, vaig quedar impressionat de trobar, caminant per Praha, un “diàleg urbà”: un punt de
A l?escola, la festa del 9 d?octubre és sempre un bon moment per explicar la història del nostre poble als més menuts i recordar als més grans ?alguns mestres inclosos- els nostres orígens. És un bon moment per recordar quina fou la nostra primera bandera i perquè parlem la llengua que parlem, especialment ara,
"La cinta ha sido una mala ocurrencia", "La representación del mensaje es sectaria, estridente y demagógica". Mª Fernández de la Vega (El Pais,11-X-07) Tothom sap que la incoherència és una de les virtuts innates de la política espanyola (i d’arreu del món). Exemples n’hi ha cada dia i de dimensions descomunals. Heus ací una brevíssima selecció: