TocDeQueda

Des que va començar, he seguit diàriament i amb preocupació la crisi social, política i
militar a Líbia. De nou, la magnitud dels esdeveniments i la seua enrevessada
complexitat m’han impedit d’escriure no res amb una mínima solvència. L’allau
d’imatges, cròniques i tota mena d’informacions em paralitza: anul·la la meua
capacitat d’anàlisi. La contundència dels fets i la seua gegantina dimensió fan
brollar dins meu un sentiment d’insignificança absoluta i de certa
culpabilitat: Què aportaran les meues nímies paraules? Qui sóc jo per
escriure sobre una realitat tant distant i desconeguda? Quina credibilitat
tenen les meues reflexions si són construïdes a partir de la informació que
filtren i adulteren els mitjans de comunicació? Quin valor té la meua opinió d’occidental
acomodat, escrita des del meu portàtil, amb un cafè ben calentó al costat i ben
allunyat de les bombes i el perill? Aquestes preguntes retòriques haurien
de ser suficient argument com per aturar les meues paraules ara mateix. Els
humans però, no som més que la nostra opinió -per molt ximple o il·legítima que
siga- i tinc la necessitat d’explicar-me.

Una intervenció militar necessària (malauradament)
Que jo recorde, és la primera vegada que sóc partidari d’una intervenció
militar en la qual els EUA hi estan implicats. El seu “currículum”
sanguinari és d’una dimensió tant descomunal -Vietnam, Iraq, Cuba, Corea,
Somàlia, Afganistan, Nicaragua, Xile… – que em costa d’assumir el meu
posicionament favorable -per bé que amb molts matisos-. Tanmateix, n’era i en
sóc favorable, entre d’altres coses perquè no és tracta d’una intervenció de
caràcter unilateral sinó emparada legalment per l’ONU. Sóc conscient que
l’Organització de Nacions Unides -controlada pels EUA, Xina, Rússia, França i
Anglaterra, que tenen dret a vetar el que els vinga de gust- no és la quimera
de la justícia; de fet, és un niu de contradiccions i arbitrarietat que demana
d’una reforma democràtica peremptòria. Malgrat tot, l’ONU és, actualment,
l’únic organisme que permet de regular amb unes mínimes garanties les relacions
i l’ordre internacional i, el fet d’haver aconseguit d’aprovar una resolució en
la qual una immensa majoria de països -incloent-hi molts d’àrabs- donen suport
a la intervenció militar, és un aval que no podem menystenir. Calia aturar
Gaddafi i calia fer-ho amb el major consens, tot assumint el risc humanitari i
les imprevisibles conseqüències que comporta una intervenció militar. Calia
fer-ho, malgrat els dubtes i les contradiccions. N’estic convençut.

Favorable per eliminació
Tothom faria bé de no refiar-se’n de cap informació, menys encara en conflictes
armats on, tant a sovint, els interessos econòmics es confonen amb la llibertat
i la defensa dels drets humans pot ser la disfressa amable d’una estratègia
geopolítica de control d’uns determinats recursos o territori. El criteri
analític ha de ser la desconfiança absoluta: no creure’s absolutament res. A
partir d’aquesta premissa i consultant tota mena de fonts informatives, hom
podrà anar construint un panorama que, més o menys, pot acostar-se a la
realitat. Ningú -ni tant sols els caps d’espionatge militar- no té suficient
informació com per treure l’aigua clara d’una manera taxativa: no és possible
concretar la “realitat” líbia amb absoluta precisió perquè els factors que la generen són
incerts, volàtils, de difícil previsió. És per això que, des del meu punt de
vista, cal parlar en termes de probabilitat per tal d’anar eliminant les
hipòtesis més inversemblants. Així doncs, per a mi és inversemblant que les
revoltes a Líbia -i de la resta de països àrabs- siguen fruit d’una conspiració
internacional orquestrada per la CIA i els serveis secrets de la Unió europea.
He escoltat aquesta tesi diverses vegades en debats improvisats amb amics de
tota la vida i em sembla poc consistent. Per què anaven fer-ho? Els EUA i,
sobretot, nosaltres, els demòcrates europeus, estàvem encantadíssims amb les
“repúbliques bananeres” àrabs, com adés ho estàvem amb les sudamericanes:
compràvem -a un preu mòdic- al titella de torn i la seua família a canvi de matèries
primeres i de tenir controlada a la seua població. Estava tot en ordre:
contractes multimilionaris, convenis energètics sobre el gas i el petroli,
ajuda al desenvolupament… Per què anava occident a apostar pel caos? Però si
ja els havíem domesticat! I per què ara, després de 40 anys de complicitat amb
els règims de Mubarack, Ben Ali i Gaddafi? 40 anys de bon rollo i ara, de
sobte, ens enfadem? Per què? Pel petroli? Però si ja el teníem! Òbviament, no
en tinc la certesa. D’acord. Com deia però, em sembla improbable la hipòtesi de
la conspiració i, per tant, això implica que, necessàriament, la revolta ha
sorgit de dins; ha nascut de la penúria social i econòmica a la qual ha estat
sotmesa gran part de la població líbia. I és aquesta assumpció, aquest raonament
de probabilitat el que m’ha posicionat a favor de la intervenció: era
inacceptable que una revolta popular i legítima fora aixafada amb tota la
maquinària bèl·lica d’un Estat. La gravetat dels fets clamava al cel i feia
inviable de mirar cap a un altre costat. Per això els governs europeus van
promoure la intervenció militar. No cal dir que les multinacionals faran
l’agost i que l’OTAN i la indústria militar estan d’enhorabona: una mica
d’acció sempre va bé. Aquest cop però, la meua opinió és que s’ho han trobat:
l’origen del conflicte no ha estat una maquinació corporativa.

La hipocresia d’Occident
Europa s’ha vist obligada a reaccionar. Tanmateix, el seu gest -aparentment
carregat de bones intencions i en favor dels drets humans i de la llibertat del
poble libi- no ha fet més que destapar la seua hipocresia i connivència amb els
tirans d’arreu del món. Fa tres mesos, Gaddafi era poc menys que un aliat
d’Europa. Amic personal del Borbó, a qui ha regalat un parell de cavalls i qui
sap quantes coses més; company de festes de Berlusconni, amb qui no s’ha
enemistat ni tant sols després de la crisi; col·lega de Aznar i de Zapatero,
amb qui tenia molt bona sintonia… I ara? Què passa? Tant dolent s’ha tornat
de la nit al matí? Mentre ofegava el seu poble silenciosament, tot anava bé. El
problema és fer soroll. Clar, les formes… La palma de la hipocresia però, se
l’emporta Sarkozy. França, fins fa dos mesos, tenia unes excel·lents relacions
diplomàtiques -i comercials- amb Líbia. De fet, els caçabombarders que féu
servir Gaddafi per aixafar les protestes inicials són Mirage F1, de
fabricació francesa -per bé que adquirits a la dècada dels 80-. Sense anar més
lluny, l’any 2007 Sarkozy va rebre Gaddafi amb els braços oberts a París, tot anunciant uns acords
bilaterals en matèria d’energia i armament per valor de 10.000 milions d’euros.
I, tanmateix, malgrat aquesta complicitat, el primer ministre francès ha estat,
de lluny, el mandatari que més bel·ligerància ha mostrat envers Gaddafi;
precisament ell, que semblava ser tant amic del Coronel. El govern de Sarkozy
fou el primer en reconèixer legalment els rebels i l’impulsor indiscutible de
la resolució de Nacions Unides. A més a més, els avions francesos iniciaren
l’operació militar: foren els primers en disparar. Com hi ha Món! Si eren
amics! L’excessiva visceralitat i fermesa de Sarkoky és molt sospitosa i m’ha
fet pensar en unes paraules impactants i reveladores que vaig escoltar en el
documental Allende: caso cerrado. Si no recorde malament, és el metge personal de Salvador
Allende qui fa la reflexió. Diu, bàsicament, que l’actitud tant extremadament
salvatge i dèspota que va mostrar Augusto Pinochet durant el colp d’estat a
Xile l’any 1973, només es podia entendre per la confiança que Allende havia
dipositat en ell i els dubtes que Pinochet va mostrar inicialment pel que fa a
implicar-se en l’acció colpista -fou l’últim cap militar en sumar-s’hi-. És a
dir: la seua sanguinària crueltat i traïdoria no era més que un reflex en
negatiu de la lleialtat que havia demostrat al president Allende. Era la millor
manera d’esborrar el passat i de no alçar cap sospita envers el seu compromís
feixista. Salvant la gran distància que separa ambdós fets, Sarkozy ha actuat
d’una manera molt semblant. És per això que, malgrat la seua íntegra i contundent
reacció anti Gaddafi, me’l puc imaginar -quan encara eren “col·legues”-
de viatge de plaer a Líbia, amb la seua mascoteta Carla Bruni del bracet. I puc veure’l, tant
graciós i enrotllat com és, entrant a la haima del Coronel amb eixe somriure prefabricat, obrint els braços per abraçar-lo i tot cridant jocosament en veure’l: “Gaddafi, mon amour!”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!