TocDeQueda

  Un forn qualsevol (València)
        7 de desembre de 2009

Mai abans no havia tingut la mort tant a prop. Mai abans no l’havia vist amb tanta nitidesa i tant pròxima. No parle però, de la meua mort, d’una situació de perill que haja viscut darrerament. Parle de percebre la mort en una persona estimada, de veure que ja no hi ha volta enrere; de sentir que, inexorablement, s’acosta el seu final. Abans ahir, la mare i jo anàrem a veure l’Alfons pare a Sant Antoni de Benaixèver, on ell i Amparo comparteixen una casa des de fa vora deu anys. El van traslladar des de l’hospital, on va estar ingressat degut a un empitjorament del càncer que li van detectar ara fa poc més d’un any. Alfons és pare del meu amic de l’ànima, també de nom Alfons. És per això que hem usat sempre l’afegit de “pare” per distingir-los. Parlar d’Alfons és parlar de la meua vida, d’un camí que hem recorregut junts des de la meua primera infantesa. L’escola la Masia fou el nostre nexe vital. La casualitat va voler que visquérem en barris veïns –Malva-rosa i Cabanyal–, motiu pel qual Alfons pare portava el seu fill a la nostra parada –per llavors, l’escola la Masia era al poble de Masies i hi anàvem en bus aquells qui vivíem a València–. És curiós que a una persona que m’he estimat tant el rebés sempre a cops de puny i cosses: era eixa la meua reacció quan veia arribar l’Alfons pare a la parada. És veu que un dia m’ho explicà ben explicat i no ho vaig tornar a fer. Jo, òbviament, no recorde res de tot això. Ell sempre m’ho ha recordat entre rialles.

     Dissabte doncs, anàrem a veure l’Alfons pare. Aquest cop però, la visita era ben diferent. Alfons és al llit després d’haver passat pràcticament una setmana a l’hospital. Finalment, Amparo –la mare d’Alfons fill i dona intermitent d’Alfons pare– va decidir de traslladar-lo a casa, un fet que parla per sí sol, malgrat que ningú no se’n vol fer a la idea. Amparo –que és infermera– s’ha fet amb tot l’equipament necessari –llit articulat, oxigen, medicaments, sedants…– i ha instal·lat Alfons a la cambra on abans hi havia el piano, una de les seues passions. Macabra jugada del destí: la cambra que va destil·lar tanta vida amb la seua música, s’ha convertit en el seu nínxol de mort. Arribàrem cap al migdia. Núria, la meua germana, i la meua neboda Maria hi acudiren una mica més tard. I Raquel –companya d’Alfons–, el seu nadó Marc i els sogres també estaven a punt d’arribar. La inesperada coincidència ens convertí en una multitud una mica molesta per a una persona en un estat tant delicat. Així doncs, Alfons fill i família és quedaren fora. Entràrem ma mare i jo. La tia Encarnita era a casa. Ma mare i Amparo eixiren al jardí per parlar i jo vaig entrar a la cambra per saludar l’Alfons. La tia m’acompanyà. La imatge m’impactà, per molt que me l’esperés. L’últim cop que l’havia vist –tres mesos abans– conservava l’aspecte d’una persona perfectament sana, malgrat que havia iniciat el tractament quimioteràpic feia temps. Havia parlat amb ell feia poc però. Òbviament la seua veu transmetia una enorme debilitat que feia preveure un aspecte moribund. La imatge però, superava allò que havia imaginat, potser perquè ningú no vol imaginar que una persona estimada s’està morint. De seguida que hi vaig entrar, Alfons em va demanar amb un fil de veu que li fera dos petons. Després, vaig seure al seu costat en silenci, agafant-lo de la mà. Tenia la mirada perduda però, de vegades, em mirava amb atenció. Cap dels dos encertà a dir res. I, de cop i volta, l’Alfons fa el gest de parlar. En un primer moment, diu quelcom que no puc entendre. Pare l’orella i li demane que ho torne a repetir, que no he pogut escoltar-lo bé. I, llavors, amb molt d’esforç, aconsegueix de dir amb una veu feble però perfectament audible: “Açò s’acaba, Didac”. Vaig quedar glaçat. No vaig poder ni plorar. Mai abans no havia tingut la mort tant a prop. Sobretot perquè, mai abans, havia vist morir una persona que m’estimara tant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!