TocDeQueda

La música; el piano; Club de Jazz Perdido; els amics; Duke Ellington; la xocolata; els gintònics; cuinar; les anxoves; el País Valencià; riure; la cigarreta Ducados; les dones; la nit; cantar; Euskadi; el vi; la guitarra; el treball; Amparo; la llengua catalana; Lluís Llach; els llibres; la paella; el seu fill Alfons… Sobretot el seu fill Alfons. De totes les seues passions, eixa era la que més s’estimava, per molt que discutiren a sovint.

Alfons pare era un home vital i aquesta mena d’hómens no moren mai per molt que ens hagen deixat. Alfons pare romandrà per sempre més a la memòria de tots aquells a qui va estimar i que tant l’han estimat. No és una metàfora; no és un eufemisme dir que mai no morirà. És un sentiment veraç: les persones no som més que records. El tràngol de la mort ens fa entendre la vida: sé que no el tornaré a veure però també sé que no l’he perdut pas. Continua dins meu, amb els seus comentaris divertits i enginyosos; amb la seua pausa de músic; amb el seu posat elegant… Ploraré el dia del meu aniversari: l’enyoraré com un fill enyora al seu pare. Sempre hi venia, puntual a la cita.  I, talment com si és tractés d’una tradició ancestral, després del sopar, s’alçava sense que ningú no se n’adonés i començava a tocar els compassos de Qualsevol nit pot sortir el sol. El meu aniversari era això: la cançó de l’Alfons pare. Tots ens hi acostàvem i, amb un lletra que ell mateix havia escrit per cantar-me-la quan jo era un infant, l’acompanyàvem amb les nostres veus. I jo, m’hi agafava del muscle mentre l’Alfons tocava el piano amb un somriure d’orella a orella. Era l’inici d’un recital que sempre s’allargava fins a ben entrada la matinada. El meu estimat Xavi Mata –company de l’escola, com l’Alfons fill–, m’ha promès que agafarà el relleu, essent com és un pianista excepcional. És un gest emotiu; un petit homenatge. Sé que no podré cantar, però. Em desfaré amb el primer acord.

Alfons Dastís i Ferrer, pare del meu millor amic i, també, amic per ell sol. Sàpigues que mai no t’oblidaré; que seguiràs el teu camí dins meu. Sàpigues que volia agafar-te de la mà quan ja dormies però no hi vaig ser a temps. Vaig arribar deu minuts tard. Havies marxat i em va doldre a l’ànima. Volia acompanyar-te cap al més enllà; fer el camí junts per saber on trobar-te quan m’arribe l’hora a mi. Però no passa res: pararé l’orella i sabré on ets perquè, quan jo hi arribe –disculpa si encara tarde una mica–, sé del cert que m’estaràs esperant tot cantant Qualsevol nit pot sortir el sol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!