Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
o, encara pitjor, d’acostumar-nos a ingerir delicatessen com si fossin galetes Maria. I algú pensarà que ja estic fent la famosa maniobra
culer de tirar aigua al vi, però res més lluny
de la meva voluntat. Senzillament em costa de creure que estigui visquen una època
tant meravellosa.
l’esforç, que és tant bo l’equip que no necessita suar la samarreta per fer el
millor futbol del planeta, aquell dia -esperem que no arribi mai- deixaré de
viure el moment tant extraordinari que viu el Barça.
Si algun dia penso que guanyar a l’Osasuna 3-0 és
senzill començaré a pensar que guanyar una
lliga és fàcil. I després creuré que la aixecar la Champions
és quelcom natural en comptes d’un regal. I això no ha estat mai així.
Perquè sóc del Barça. Dels del més que un club. Dels de tractar sempre bé a la
pilota. Dels del públic que no anima al camp però tampoc sopa quan l’equip
perd. I perquè sóc d’un club on molts socis hem passat moltes nits sense sopar.
On s’han perdut finals cantades, on la desgracia ens ha acompanyat impedint-nos
omplir com tocava les vitrines del museu.
Per tot això no em vull acostumar al caviar. Perquè sé que vindran temps de pa i ceba. Perquè he patit travessies del desert
mentre altres viatjaven per la galàxia. Però
sobretot perquè m’agrada valorar els rondos al
davant de l’àrea rival, valorar les victòries,
els tres punts, passar ronda, ser líders, arribar a finals i guanyar-les. Vull
valorar que fer-ho tant fàcil és en realitat tan difícil.
Aquest barça més que veure’l toca viure’l. Ai, els nostres nets, quantes batalletes ens hauran de suportar.
Pd. Tanqueu ja l’ordinador: avui és 11 de setembre i toca sortir al carrer.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs sí, company. Com bé deies m’has recordat el soci culé patidor de mena que quan tot rutlla, pensa que és l’avantsala d’una allau de fets tràgics que faran acabar tanta joia continuada. I no és així. S’han acabat les èpoques on les coses estaven tan agafades amb pinces que al mínim inconvenient tot se n’anava en orris. Ara hi ha una base esportiva i tècnica ben ferma: hi haurà derrotes, perquè és esport i no matemàtiques, però estic convençut que gaudirem de moltíssims partits i victòries ben merescudes.
Doncs sí, company. Com bé deies m’has recordat el soci culé patidor de mena que quan tot rutlla, pensa que és l’avantsala d’una allau de fets tràgics que faran acabar tanta joia continuada. I no és així. S’han acabat les èpoques on les coses estaven tan agafades amb pinces que al mínim inconvenient tot se n’anava en orris. Ara hi ha una base esportiva i tècnica ben ferma: hi haurà derrotes, perquè és esport i no matemàtiques, però estic convençut que gaudirem de moltíssims partits i victòries ben merescudes.