Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Sí, ja ho sé, els culers mai estem contents. Forma part de la nostra idiosincràsia particular. Ara que ho guanyem tot noto un buit en el meu interior: on ha queda’t l’emoció? On són aquells cucs que m’okupaven l’estómac abans dels partits? Tot això s’ha perdut amb 13 partits guanyats en una ratxa que sembla no tenir fi. Som molt bons. Massa bons
La gent compara l’actual Barça amb el Dream Team. Jo sóc incapaç de decidir-me sobre qui practica(va) un millor futbol. Els dos són impactants. Els dos deixen el pitet empapat bava. Diuen que el Barça de Rijkaard no podrà ser com el de Cruyff fins que no tingui els títols que van guanyar els Guardiola, Koeman, Bakero, Stoitchkov i companyia. Però el que va convertir en èpic al Dream Team no són ni els títols ni el joc; és la manera com es van aconseguir.
No hi ha res equivalent a guanyar la Lliga a l’últim partit amb els ulls mirant la gespa del Camp Nou i les orelles pendents de Tenerife o A Corunha. És emoció en estat pur. Son litres d’adrenalina directes al cervell. És l’explosió de la sorpresa. La victòria a la photofinish.
Ara vivim la gloria contraria. La que anhelen els que pateixen del cor. La plàcida superioritat que sacrifica la tensió i la substitueix per les filigranes. Ara vaig al Camp Nou sabent que guanyarem. N’estic massa segur. És trist. És molt trist que això sigui trist.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo que no vaig a missa, i fa molt temps vaig deixar de meditar sobre el misteri de la Santíssima Trinitat, a més tinc la desragràcia de no ser apassionat del futbol, ni del Barça L’última vegada que vaig trepitjat el Camp Nou, jugava en Schuster. La religió culé tampoc és la meva.
Us envejo, creients, però és molt trist que això sigui així. Qué puc fer per la salvació de l’ánima?
Per sort o per desgràcia els culers de sang mai estem contents, però això ens ho em de prendre com una frase feta. Culers del món, aprofitem que tenim el "sant" de cara perquè cíclicament ja ens vindran dies per patir ( i d’això tots n’estem doctorats), Jo amb 13 partits guanyats, encara segueixo tenint l’estòmac amb els cuquets okupes, suposo que és el costum. Ara ens toca dossificar l’adrenalina, perquè en necessitarem grans dossis a UK i aquí. No serà gens fàcil però guanyarem……Ara si que tinc cuquets okupes, només de pensar-hi….