Diari d'un Culer

La gent que parla de George Best diu que podria haver estat el millor de tots els temps. Sense dubte és un d’aquells jugadors que em fa lamentar-me de no haver nascut abans per poder gaudir-lo. Avui ha mort després de patir l’agonia que massa sovint acompanya als que han viscut la vida al límit.

En el seu darrer llibre, Ferran Torrent diu que un és a la vida el que és en el joc i en George Best jugava com vivia, sempre transitant sobre el límit temptador. Convertir la vida en un constant joc de doble o res et fa pujar al cel i baixar pou sense passar per les parades que serien necessàries. Tinc la sensació que a Best no li agradaven els territoris plans per on transita la multitud. Podia caminar per sobre o per sota però mai va anar amb la resta dels mortals.

Quan va començar a triomfar amb la pilota als peus i a mostrar aquell caràcter descarat i nihilista mamat pels carrers de Belfast, la gent va batejar-lo com el cinquè Beatle. Era la referència trangresora dels 60. Però com en el futbol, Best era un avançat als seus temps, un punk fora d’època que va portar fins al màxim exponent el lema de No future.

Diuen els que han vist molt de futbol que la final de la Copa d’Europa de la temporada 67-68 és una de les millors de la història. La van jugar el ManUnited del mític entrenador Matt Busby i el Benfica d’Eusebio. El partit va acabar 1-1. Els de Manchester estaven destroçats físicament però només començar la pròrroga Best va agafar la pilota, va deixar 5 portuguesos pel camí i va enviar la pilota a la malla. Dos gols més en 20 minuts van deixar un escandalós 4-1 al marcador. Expliquen les cròniques que després de cada gol, Best tornava al mig del camp amb un somriure cap a la banqueta. És com si no l’interesés fer història, com si estigués allà no per guanyar la copa sinó per jugar-la al límit.

Però el futbol directa i l’exquisida unió entre força i tècnica que va representar Best es va anar morint a les barres dels pubs. Desapareixia durant dies, no entrenava, ocupava les portades del tabloides i s’exhibia més al taulell d’un bar que sobre la gespa. Als 28 anys ja no semblava un futbolista i va començar una infinita caiguda sense fí que el va portar a xupar molta banqueta; no la d’un camp de futbol sinó a la d’un tribunal.

Dones, diners, festa i gloria esportiva. Molts voldríem haver viscut el que va viure George Best. Però, en un dels seus darrers moments de lucidesa, va expresar la crueltat de l’ídol caigut: "no moriu com jo". Descansa en pau, George.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!