Romans, immòbil, a la taula del despatx, perduda en les teues lliçons de francés. Sense que te n’adones, et mire de cua d’ull i em capbusse en el teu cabell de princesa, que se t’esmuny per damunt d’un muscle. Escrius sense parar. Qu’est-ce que tu écris? Je ne le sais pas. Supose que aniràs perduda entre subjuntius impossibles i imperatius amb flaire a París, amb regust d’habitació perduda i llançols desfets al bell mig de Montmartre. Malgrat tot, a voltes, he de confessar que retorne la mirada cap a altres mots. La llengua amb sabor a mar, farcida d’articles salats i verbs sense vocal de suport, de Carme Riera, o la melangia barcelonina de Montserrat Roig, tot esperant el temps de les cireres. Però, al final, sempre torne a tu. Et fite i espere amb impaciència que tu també em mires quan jo no me n’adone. I que, per un moment, deixes els verbs que conjuguen vora el Sena, cerques un raconet en blanc al paper d’estudi i que escrigues, sense pensar-hi, l’esperat Je t’aime.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!