Del Sud
Crònica d'un llibre
Seguint amb l’efemèrides i encabotats en evitar que els antivalencians s’apropien de l’aniversari de Jaume I amb fastos, tedèums i cavalcades per descafeinar el seu evident contingut polític, no podem deixar de reproduir l’anàlisi del setmanari El Temps. L’editorial ens encoratja a alçar el cap i demostrar el nostre malestar amb totes les agressions a la llengua i a la llibertat que, tant al sud com al nord, estem patint. Com el rei català fa quasi vuit segles, el text crida a fer un pas endavant i a no romandre acovardats en aquella por que, eufemísticament, hom denomina “seny”, al nord, i “trellat”, al sud.
El nostre llibre, Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, pretén, si més no amb modèstia, somoure algunes consciències i donar aquest pas endavant. Els autors hem intentat recordar la nostra història més recent mitjançant el treball i la trajectòria d’un grup de valencians amb l’objectiu de transformar el nostre futur. Perquè només el treball constant, des de tots els fronts i des de tots els racons, i una dignitat ben ferma com a poble, ens faran surar en aquest estany fangós on volen abocar-nos, negant-nos la nostra identitat i, fins i tot, culpant-nos de voler parlar la nostra llengua o mantindre la nostra cultura.
Com deia el poeta Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”. Però cal posar-se ja en moviment.
Vergonya, cavallers…
“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas: un crit exigint dignitat.
Vuit-cents anys després, la situació del país demana a crits un esperit semblant, una reacció honorable, un líder amb coratge i visió de futur. No es tracta d’una situació conjuntural prèvia a les eleccions espanyoles. Ans al contrari: fa la sensació que les eleccions, passi què passi, no serviran per a redreçar una certa decadència econòmica i una inexplicable resignació de les elits, dels cavallers, dels polítics.
En poc més d’un any, al Principat ha estat possible convocar de dues manifestacions multitudinàries en defensa de la dignitat nacional (“Som una nació, no un preàmbul”) i contra la marginació econòmica i social (contra “el dèficit en infrastructures”), però sembla impossible que els polítics (per molt que es posin darrere les pancartes a l’hora de la protesta) puguen –o vulguen o sàpiguen– actuar en coherència amb aquests principis. Almenys de moment cap no ha sabut entomar el malestar social que s’ha expressat en aquestes protestes i vehicular-lo amb energia cap a una fita nova, un model engrescador que porte –si més no– la gent a les urnes i trenque la inèrcia d’aquesta malfiança en els partits, les institucions i la casta política sencera.
Al País Valencià, la classe política dominant ha decidit, de fa temps, guanyar les eleccions traint el poble, la seua cultura i la seua llengua, tot alimentant falsos debats contra Catalunya i el catalanisme, contra el País Valencià i el valencianisme. Ara, el govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una campanya hostil contra Acció Cultural del País Valencià, amb el tancament forçós dels repetidors de Televisió de Catalunya i l’objectiu triple d’ofegar Acció Cultural amb multes, aconseguir més canals digitals del ministeri i tallar l’emissió de TV3.
La resposta dels ciutadans de València, Alacant o Elx s’acabarà demostrant als carrers, de la mateixa manera que la ràbia dels catalans ha omplit de manifestacions els carrers de Barcelona. Però altra volta cal exigir una resposta digna dels líders polítics, tant del sud com del nord, en vista d’aquesta agressió a llengua i a la llibertat de comunicació.
De la mateixa manera que cal exigir-los que alcen el cap i actuen contra l’espoli fiscal, el dèficit d’infrastructures, la discriminació lingüística, la mentida racista, la desinformació calculada, la coerció mediàtica ultraconservadora, l’immobilisme burocràtic de l’estat i la subordinació econòmica, política, jurídica i administrativa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
completament d’acord amb l’escrit.
És important que recordem i tinguem present el nostre passat, però no ens hi podem tancar, hem de mirar al futur i fer noves passes, sense por.
No demanem res que no ens pertoqui. Demanem el que ja fa temps que hauríem de tenir, la llibertat com a poble, com a nació, i que en aquest passat recent, des del franquisme i amb atacs de tota mena, inclús després de la mort de Franco mitjançant grups d’extrema dreta que tothom coneix (inclòs el pp), fins als nostres dies, ens intenten eliminar.
En 300 anys no ho han aconseguit.
Encara diria més, en 1000 anys no ho han aconseguit.
La nostra obligació és que no ho aconsegueixin mai.
És una feina que no podem deixar per endavant, és una cosa que s’ha de portar el dia a dia, on no podem que la desídia i quatre polítics facciosos ens ho tirin tot per terra.
O ara, o mai.
Per cert, jo (que sóc de Valls) em fa moltíssima vergonya tenir uns polítics, que, ni des del govern, ni des de l’oposició (sobretot ni erc ni ciu), tant que diuen que defensen Catalunya, ningú ha tingut la dignitat ni la voluntat ni la decència ni la vergonya de preocupar-se pel gran delicte contra les persones que Camps està protagonitzant.
Ningú ha sortit a la defensa, si més no, això és el que es veu per qualsevol mitjà de comunicació.
Les eleccions estan massa aprop, i defensar la terra deu ser un delicte, per això no ho fan.
Des del principat, sapigueu que estem amb vosaltres.
No ens aixafaran.
Salut!