Del Sud
Crònica d'un llibre
L’any 1993 fou un any trist. “Quan soterràrem a Guillem encara estaven fresques les flors per Estellés”, relataven les cròniques d’aquell temps. En molt poc de temps, vam patir dues absències que ens deixaren un buit al cor que, a hores d’ara, encara perdura. L’un, el company Guillem Agulló, perquè fou assassinat quan la seua vida era encara només un projecte carregat d’il·lusions i esperances; l’altre, Vicent Andrés Estellés, perquè ens ensenyà a dir les coses amb veu rotunda i, alhora, d’una bellesa aclaparadora…
Malgrat tot, ambdós estan més vius que mai a la nostra memòria. I a tots dos volem dedicar un homentage amb dos poemes del mestre de Burjassot: el primer, una reivindicació d’aquells valencians que han decidit fer-se escoltar que ja el vam utilitzar en part per encapçalar un dels capítols del nostre llibre Del Sud; el segon, senzillament, no necessita cap explicació. Dedicat a Vicent, a Guillem i a tots els qui mantenen viva la flama de la llengua i el país.
Ací em pariren i ací estic.
I com que em pasen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si això són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.
I com no podia ser d’altra manera…
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
(La fotografia és de l’estatua que recorda a Estellés en la plaça Castelar de Burjassot. Es tracta d’una imatge evocadora del buit que l’absència del poeta, com la del company Guillem Agullò, ens ha deixat)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Buen post companys.
El 11 de abril hará 5 meses del asesinato a manos del fascismo de Carlos en Madrid. El 12 estaremos en Burjassot, rindiendo homenaje a Guillem. Serán días emotivos. Ahora más que nunca, unidxs y combativxs.
Gracies i un peto!