Del Sud

No és corrupció, no senyor. És un estil de vida. No és un cas aïllat, no senyor. És un estil de vida. No és un xoriço, un sàtir o un dictador en potència, no senyor. És un estil de vida. És el popular way of life. Una forma de ser, d’estar. Una manera d’anar per la vida com si et menjares el món i la resta del planeta estiguera un pam per baix de tu. Amb l’americana feta a mida, el pantaló impacablement planxat, els complements de marca i el cabell pentinat amb clenxa. A la dreta, és clar. Com dic, un estil, una forma de viure envoltat d’amiguitos del alma, negocis sucosos i la molèstia d’haver de fer un paripé democràtic cada quatre anys, quan les urnes han de parlar i es tracta que una majoria -la massa, que en deien els marxistes- agafe el paperet amb el dibuixet de la gavina i les dos pes escrites a la part superior.

Ens cal, però, algú que sàpia copsar el sistema i explicar-ho tot de forma senzilla. Una Naomi Klein a la valenciana que puga relacionar les inundacions de Nova Orleans, la invasió d’Iraq, el tsunami del sud-est asiàtic i les polítiques econòmiques de Suharto, Pinochet o la Rússia post-comunista i elabore una doctrina del xoc casolana que ho vincule tot, que no faça compartiments estancs d’un problema únic. Ens cal un No logo valencià que presente en cru que allò que passa en la millor terreta del món respon a un pla sistemàtic d’aquells que han fet de l’art de guanyar eleccions una autèntica perversió de la democràcia. Quina paradoxa!

L’escopeta xorretosa (sic) de Vicente Sanz és el símbol d’un home que es creia omnipotent i havia portat el seu regne de pder a extrems medievals, quan el dret de pernada era pràctica habitual sobre filles i dones de serfs i camperols. Els mòbils de marca, el caviar iranià i els cotxes de luxe de Ric Costa, l’home que sua Armani pels passadisos de l’hemicicle autonòmic, són el símbol d’un vestit cosit amb una trama de balafiament i un ordit de prepotència. La censura d’una exposició de fotografies o el control orwel·lià de Canal 9 simbolitzen el vell somni totalitari de rescriure la història i els fets passats, presents i futurs. La desaparició d’un president temerós d’un sumari judicial de 50.000 fulles farcides de finançaments il·legals i negocis tèrbols com el fang que recobreix el sòl d’una porquera representa el poder oligàrquic d’una classe social que només mira pels seus interesos, que mai són clars, ni coincideixen amb els dels seus votants.

Camps, Sanz, Fabra, l’ambaixador Matas, Cotino i la seua famiglia controlant el negoci de les residències per a gent major, Castellano i els seus paranys, Bárcenas, Correa, el Bigotes i els seus “te quiero un huevo”, els polítics professionals que aspiren a “forrarse”, Rus i les seues amenaces contra els “gilipolles” que diuen “aleshores” i “gairebé”, Barberà i els enderrocs del Cabanyal a colp de porra policial, Blasco i els seus camps de golf, González Pons i la seua fugida d’un País Valencià fora de control, el paperot d’Esther Franco… no son casualitats, ni fets inconnexos. Són el popular way of life. I, a qui encara no ho veja, li deixe les meues ulleres de deu diòptries. I amb molt de gust. A mi, encara em queden centenars de lents de contacte d’usar i tira per seguir mirant bocabadat aquest espectacle putrefacte.

(Publicat al diari digital L’Informatiu, el 7 d’abril de 2010)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!