Del Sud

Com sempre, la feina a la redacció del diari s’allarga més del compte: imprevistos d’última hora, cridades a destemps, errades als peus de foto… Finalment, tanquem l’ordinador a corre-cuita i eixim rabents cap al Palau de Congresos.
 
És 16 de novembre de 2006 i, amb l’anunci de la seua retirada, Lluís Llach toca els seus darrers acords a la ciutat de València. Despistats, no tenim entrades; quedaren exhaurides tan bon punt isqueren a la venda. Expliquem als segurates del Palau que venim a entrevistar a Llach després del concert i, amb mala cara, ens deixen passar pero sense entrar a l’auditori.

Amb les portes tancades, escoltem els aplaudiments i un fil del piano que s’escapa per les escletxes de les portes de la sala plena a vessar. Una amable hostessa ens comenta que té ordres de no deixar-nos entrar fins que acabe l’actuació. Arriba el moment i les portes s’obrin; entrem però, per sort, el concert encara no ha acabat; hi ha bisos. La gent està dempeus fent petar les palmes. A la primera fila de l’escenari, tot aprofitant el descontrol i l’apagada dels llums, seiem a un dels racons de la sala. Llach torna a l’escenari i amb la seua dolça i potent veu entona la seua darrera Estaca.

(Continua llegint la crònica de l’entrevista que realitzàrem a Llach per incloure les seues reflexions a Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas)

Tancat el teló, esperem reconéixer l’Andreas Klaus, el representant de Llach, que ens havia promés compartir una estoneta amb el cantant de Verges. En eixe moment, hi apareix el nostre amic segurata cridant-nos que ens hem colat i, just quan tot pareix complicar-se, l’Andreas ens agafa de l’orella i ens duu al camerino.

Un Llach exhaust però amb una rialla que li creua el rostre ens rep devorant un entrepà de pernil a la catalana. S’acosta la mitjanit i hi ha fam. Comença la conversa. Asseguts davant d’una autèntica llegenda de la música catalana, ens sentim xicotets i, fins i tot, ens costa articular les primeres preguntes. Tot canvia, però, quan Llach comença a respondre i, a cada qüestió, ens dóna un material perfecte per a diversos capítols de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. Al llarg de quaranta-cinc minuts, el mestre de Verges ens fa un recorregut pels orígens de la música en català a la transició i connecta a aquells primers lluitadors de l’escenari amb l’actual batalla que lliuren els Obrint Pas i altres músics com Feliu Ventura, Sva-ters, Orxata, Voltor, La Gossa Sorda i molts més per la música en la nostra llengua al País Valencià i a la resta dels Països Catalans.

L’experiència de Llach l’allunya, però, d’autocomplaences. Entre mos i mos de l’entrepà, ens explica que ja és hora de fer també un poc d’autocrítica i de pensar que, si no som un país normal, tal volta és perquè no hem fet tot el que calia. “Ja s’ha passat el temps en què tot era culpa dels altres, de Madrid, de Fraga, de Zapatero…”, ens diu Llach, i les seues paraules ens semblen carregades de raó: “serem allò que vulguem ser; som nosaltres qui ho triem”. Aquesta reflexió ens agrada i serveix per concloure l’entrevista. De fet, connecta molt bé amb l’esperit de cançons dels Obrint Pas com Som o La Flama, crits d’esperança i, alhora, retrets per intentar esperonar un poble que, a voltes, sembla com adormit.

Molt contents pel resultat de la incursió periodística, ens acomiadem de Llach i li donem les gràcies pel tracte rebut. Fora, a la porta de la sala del Palau de Congresos on ens ha rebut, ja espera un altre dels nostres, el cantautor valencià Paco Muñoz, qui vol saludar al seu estimat amic Lluís. Nosaltres, marxem. Tot acaba recorrent els carrers de València a la recerca d’algun lloc per sopar però tot està tancat. El rellotge passa de la una de la matinada i l’estómac protesta, però no hi ha cap solució. Finalment, acabem dins del cotxe reproduint a la gravadora aquella memorable nit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!