Feia temps que no deixava caure per ací un post nocturn. I avui, sense poder-ho evitar, torne a refugiar-me en Benedetti, tot pensant en la darrera estrofa de Vaya uno a saber, una altra de les genialitats del poeta uruguaià. Un fragment que vaig emprar com a cita d’un poema que vaig dedicar a la meua sort particular. I és que sí, és de nit, al paquet de Lucky Strike ja no queda cap cigarro i no puc -ni vull- llevar-me a una persona del cap…
y todo eso por qué
sencillamente porque
en la primera línea
pensé en vos
amiga
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo em deixe caure per ací per primera vegada, perquè (si no m’enganye de destinatari) t’he sentit en la ràdio este matí. A pesar que la versió valenciana d’eixa emissora em sembla prou lamentable en general (amb alguna excepció informativa), ha valgut la pena sentir-te parlant en valencià mentres els teus interlocutors parlaven en castellà. M’has transmés tranquil·litat perquè has demostrat que és possible i simple fer un ús no vindicatiu ni militant de la llengua, un ús simplement expressiu.
Moltes gràcies i fins a l’altra.