Del Sud

Tanque el diari amb el bon regust que m’ha deixat l’article de Jordi Muñoz: acurat, precís, apuntant cap al moll de l’os de l’actualitat política. Llegisc les seues paraules i hi reconec el jove professor universitar amb qui he tingut el gust de compartir taula en tantes i tantes xerrades i amb qui sempre s’aprén alguna cosa; Jordi és d’aquella gent que paga la pena escoltar. I llegir. I treballar plegats.

A Jordi, me’l va presentar Xavi Sarrià, tot just abans d’aquella primera presentació de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas a l’escola La Gavina, on també hi participaren Miquel Ramos, Robert Fernández i Miquel Gironès. Sarrià i els seus, encara pal·ladejant la trentena, ja han fet història en la música en català i són una fita en el panorama artístic valencià. A més a més, són gent inquieta, plural; no em costa gens imaginar-me el Xavi en un racó del seu cau, composant cançons, escrivint lletres o preparant un nou llibre, després de l’èxit d’Històries del Paradís. O al Gironès creant tot un món de noves músiques per innovar els seus ritmes. O al Ramos implicat vint-i-quatre hores en impulsar els moviments socials de la València adormida.

I no he de tirar d’imaginació sinó de records per veure l’Hèctor Sanjuan, la Violeta Tena o l’Adelaida Ferre fent hores davant de l’ordinador, sobrevivint en la selva del periodisme, a colps d’article i de notícia d’última hora. Un món on la imposició i els intents de control dels poders polítics i econòmics es veuen -i es pateixen- amb més violència que en altres sectors.

Tampoc ho tenen fàcil professors i mestres com Marc Peris o Dídac Botella, patidors en primera persona de les mancances de l’ensenyament públic i en el punt de mira d’alguns intolerants per dir “aleshores” i “gairebé”. Admire la seua tasca i, sobretot, com transmeten a xiquets i joves valors que semblen perduts i la idea que la vida és alguna cosa més que el consumisme massiu, la Play i la despreocupació ignorant de qui no té opinió, ni veu pròpia.

Mire aquests companys  i amics i em resulta fàcil veure’n els trets compartits. Formem part d’una generació de persones que, en el clivell de la trentena, s’han obert camí en diversos sectors professionals i, en molts casos, tenen una vida persona consolidada i s’inicien en l’experiència de ser pares. Parle de la generació de Feliu Ventura; de Josep Nadal; de Xavi Ginés; de Pau Caparrós; de l’incansable Gerard Fullana; de Sanda Obiol, que a voltes sembla tindre el do de la ubiqüitat; de Marc Candela; d’Enric Navarro, un home de la terra, en tots els sentits de la paraula, i de tants i tants altres, coneguts o anònims, però sempre a punt. Alguns participaren en l’il·lusionant projecte Ara, País Valencià, on la nòmina d’autors hauria de ser més ampla, si no fóra per les imposicions de l’espai limitat del llibre.

Som la generació que ja ha pogut estudiar en valencià i que ha crescut en democràcia però, sobretot, som la generació inconformista que encara vol més. La generació que agraeix els seus majors els serveis prestats, la tasca feta en temps molt més foscos i tots els ensenyaments rebuts, però que ara vol agafar el relleu i anar més enllà. La generació que no dimiteix del seu compromís amb el País Valencià i que vol canviar les coses. Encara que ens diguen que no és possible. Portem trenta anys trencant barreres i no pararem ara. No pararem.

(Publicat a L’Informatiu, el 31 de març de 2010)

(A la imatge, el dinar on ens reunírem la major part dels autors del llibre coral Ara, País Valencià, en Ca Revolta, a la ciutat de València)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!