Del Sud

Al voltant de les nou de la nit, els companys de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet ja han arreplegat els estris de l’assaig de la colla de dolçainers i tabaleters i preparen la taula on soparem una mitja horeta més tard. Ho veig quan passe per davant del seu local, al carrer Masquefa, al bell mig del barri de Benimaclet, l’antic poble de l’Horta Nord engolit per València ciutat ja fa més d’un segle. Pique a la porta de Xavi Sarrià, que viu a uns cinc-cents metres de ma casa, i en dues passes ens acostem a l’Assemblea. Som tots veïns, coneguts, i això es nota.

A la porta del local, hi trobem rostres familiars, com ara el de Juli Peretó, antic vicerector de Cultura de la Universitat de València i columnista de Vilaweb, o la Gemma Pasqual, una prolífica escriptora de la Safor i activa blocaire, que s’ha aplegat fins a València per participar en aquesta presentació d’Històries del paradís, el primer llibre del Xavi; la Gemma i jo mateix ja vam coincidir en la presentació del llibre a Gandia i, de nou, tornem a compartir taula, la qual cosa sempre és un plaer. També hi és Francesc Mompó, un escriptor de Burjassot a qui li agrada moure’s per la xarxa, i al voltant d’una trentena de veïns del barri i col·laboradors de l’Assemblea.

Després del sopar, arriba el torn de la tertúlia, encetada per un company de l’Assemblea, que s’allarga fins més enllà de la una de la matinada. La confrontació entre el Xavi Sarrià escriptor i el Xavi Sarrià cantant d’Obrint Pas, la frescor i la modernitat que aporta el seu llibre a la literatura en català al País Valencià o les dificultats per surar en el món de la lletra impresa i més en la nostra llengua al sud dels Països Catalans són alguns dels fils que planen sobre la taula i que poc a poc anem desfent, amb la confiança i el benestar que suposa estar entre amics,

Xavi, per la seua banda, després de gairebé quaranta presentacions del llibre, encara troba nous camins per mostrar les interioritats de la seua obra i, fins i tot, recorda que les Històries del paradís es van gestar i es van escriure en la seua major part allà mateix, junt a la poqueta horta que encara queda de Benimaclet, el Califat independent, un dels barris resistents en aquesta ciutat de València que tant ens estimem i que, alhora, tant ens fa patir. Com en el cas de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, es pot dir que Benimaclet va ser el bressol d’una obra que, en el cas de Xavi Sarrià, suposa l’inici d’una brillant carrera literària.

La nit acaba entre cerveses i misteles al Glop, a la plaça de l’església de l’antic poble, junt a amics com Andrés, Tur, Cava o Guillermo. Després de prendre la darrera al Wah-Wah -cal eixir també, de tant en tant, del barri-, tornem a casa, de nou, amb un somriure de satisfacció i una motxilla ben carregada d’esperança i de ganes de seguir lluitant.

PD. A la imatge, manllevada del blog de Francesc Mompó sense cap vergonya, hi apareixem jo mateix, Xavi Sarrià i Gemma Pasqual, a la seu de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, durant el sopar-presentació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!