La gauche divine!… Rosa Regás, membre de la "gauche divine" barcelonina, boccaciana, cosmopolita babelina, editora, novelista dos cops premiada, socialista, gauchista i, per tant, divina, és la directora actual de la Biblioteca Nacional espanyola, quota catalana a llocs de saber i cultura. Des d’aquesta talaia, i amb l’experiència que amb els anys ha acumulada, en una entrevista recent ha feta una anàlisi profunda i objectiva de l’atmosfera política que hi ha al país (Espanya, of course) i ha conclòs que el Govern socialista és d’antologia, que la seva obra de govern és grandiosa i que si la ciutadania no ho copsa així és per culpa dels periodistes i dels diaris que tots, tots i tots van a favor de l’oposició, o sia, el PP, i a fer la punyeta als socialistes, ja que "no son del Gobierno". L’aguda reflexió tingué el colofó adient "Felizmente, cada vez se venden menos periódicos".
Rosa Regás, de qui ja coneixíem el pensament únic, arrapat al socialisme espanyol de partit, considerada i lloada pels seus com musa cultural, directora d’una institució de cultura espanyola prestigiosa i dona intel·ligent, ha ensopegat amb la pedra del sectarisme i ha caigut de la peanya. Ha fet el ridícul, per convicció. O potser ha volgut "épater les bourgeois", com ho feia aquell grup d’amics a les llunyanes nits de finals dels anys 60 de la Barcelona glamurosa. O simplement ha estat bocamolla.
Tenim criteri, hem crescut i seguirem llegint diaris, per a conèixer opinions diferents o semblants a les nostres, per a informar-nos, contrastar i saber. Regás ha fet un mal favor a la cultura i ha menyspreat totes aquelles persones que no pensen com ella.
Divina, potser, però pas gauche, si encara entenem com "esquerra" la política que apel·la a l’ètica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Algú va dir que l’esquerra burgesa barcelonina no va ser mai una autèntica "gauche divine", sinó més aviat una "gauche qui rit" com la vaqueta del formatge. Ara, però, passats els anys són un esquelet trist i fora de lloc, una simple "gauche qui fa rire". I el més trist és que en aquest petit racó d’Europa que és Catalunya encara hi troben parròquia i una platea que els hi fa la cleca.
Fins aviat,
Marc
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
A aquesta senyora la recordo de quan col-laboraba en el programa " La Ventana " de la Nierga i realment era molt desagradable amb qui pensaba diferent d’ella.
Temps enre ja vaig fer un comentari en el meu bloc d’altra perla de la Divina Regàs
Té dos negres molt "monos".
Culpar els mitjans de comuncació, el recurs fàcil.
L’únic llibre que he comprat d’aquesta senyora ha estat la seua guia de la ciutat de Ginebra, editada per Destino; la lectura no fou gens especial; quan he estat a la Biblioteca Nacional de Madrid m’ha donat la impressió d’estar a un lloc lúgubre i parcialment fosc;
si ara la bona dona ha tret un llibre sobre Espanya per a fer mèrits dins el jacobinisme de l’esquerra nominal, ja s’apanyarà amb els manifessers a qui ha de mostrar-se agraïda per la canongia tan còmoda de la que gaudeix;
siga com siga, crec que és un signe de maduresa i de criteri propi l’habilitat per a emancipar qualsevol discurs cultural del marc estret del psocialisme espanyol: al País Valencià, lamentablement, hi ha molta gent que aquest pas encara no l’ha sabut donar, per inconsciència o per interesos materials;
el dia que tots els que fan i viuen de la defensa impostada d’aquesta llengua negligida es convertisquen en nacionalistes sincers i de debò, naixerà un nou país a Europa;
salut i endavant,
JCOB
a tots, per la vostra viva i interessant "col·laboració". Fins aviat! i bon cap de setmana! (La connexió a internet és inestable, misèries de la tecnologia que no em permeten escriure sense entrebancs). Cordialment.
Rosa Regàs, a qui respecto com a professional, té sovint aquestes rauxes filosocialistes, una mica viscerals. Però això passa sovint amb molta gent, i mal de molts, consol dels ximples, com jo mateixa. El que em fa més gràcia és que sempre s’enfada reivindicant que els del Bocacció no eren nens de papà sinó professionals treballadors. No sé si no miraven al voltant i no s’adonaven de qui anava a la universitat en aquell temps… Sobre això dels diaris, es justificava explicant que quan parlen d’ella menteixen molt, ergo, quan parlen dels altres també. Cosa que pot ser certa, però això de matar el missatger és molt perillós.