Quan mor una persona de vàlua, d’exemple per a la societat a què pertany, que ha dedicat els anys de la seva vida al servei d’un poble i les llibertats, les institucions del país li reten homenatge. El Govern decreta uns dies de dol oficial i als edificis públics oneja la bandera a mitja asta.
Ha mort Lluís Maria Xirinacs, un patriota, un home predicador de la no violència i la pau. Jordi Pujol l’ha qualificat encertadament de profeta, el profeta és l’home indignat, irat, que fustiga i clama per a obrir l’oïda i ulls del poble acomodat i serf.
He buscat als diaris la mostra del respecte, si no agraïment, del nostre Govern, del Parlament … no, res no hi ha, ni tan sols l’esquela oficial de condol. El President de la Generalitat ha declinat parlar de Lluís Maria Xirinacs, ha delegat en el Conseller de Política Territorial les paraules del Govern.
No hi ha condol oficial malgrat els Païsis Catalans s’han vestit de dol. Xirinacs somriu. Estic trista i indignada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot i que no entenc massa el pensament i les idees d’en Xirinacs, resulta obvi que sempre ha estat un home incòmode per al poder, precisament per inclassificable. Un home conseqüent amb les seves idees, a vegades extravagants, i que no s’ha venut a ningú. A un punt de la follia o de la genialitat. Els polítics -tots- no poden entendre-ho: ells es venen sovint a bon preu, s’acomoden. A Catalunya ens lamentem sovint de la poca ambició que tenim, i de què per tal de poder anar pagant la hipoteca a la Caixa ens ho empassem tot. Per sort, però, hem tingut uns quants individus com en Xirinacs, que fan de contrapès a la balança. La concreció del mite del seny i la rauxa. De la rauxa, en aquest cas. Em desconcerta una mica que el nostre ex-virrei l’anomeni "profeta" perquè tinc entès que era un dels seus malsòns. No m’estranyaria gens que ara tingués la barra de fer-ne una apologia. I tampoc no m’estranya que el govern actual no en digui ni piu -de moment-: els folls i els il·luminats no encaixen enlloc. Però en realitat… tant li fa, què diguin els "professionals de la política". Persones com en Xirinacs ens recorden que potser hem vingut per algun motiu més que per aconseguir un piset, un contracte indefinit i un aparell d’aire condicionat. Visca la llibertat. La llibertat que no acaba on comença la dels altres, la que es confón amb el llibertinatge. La de veritat. Per viure, i també per morir com ens doni la gana.
Ni decència! Glòria per a en Lluís!
Carme-Laura,
Ja no perdré el temps parlant del govern català i la seua deriva. Som un país covard i el govern encapçala la covardia. Puc estar totalment d’acord amb el seu comentari. Tot i això, em sorprenen les paraules de Pujol, ja que ell també encarnava el tipus de polític i de país que Xirinacs no volia. Xirinacs no volia renúncies, ni pactes amb els espanyols, ni estatuts de quarta fila…Pujol va fer president Aznar i va apostar per aquest desastre d’estatut que la part majoritària de la ciutadania catalana, deplorablement, va aprovar. Xirinacs no era de la corda de Pujol, i aquest el va ajudar poc (gens). Pujol, com els d’ara, sempre apostava pel poder i pels poderosos.
emigdi
Es molt bona la definicio del President Pujol. Ell que el va patir, ho sap ben be el que es.
No estic d’acord amb tu pero en que sigui el poble el que esta acomodat. Mes aviat ho son els politics. Els d’abans, i els d’ara potser encara mes. Ens prenen el pel com volen, o mes aviat us el prenen com volen. Tenim uns politics, que amb alguna excepcio i tu possiblement en series una, no diuen mai el que volen, no tenen objectius mes que el poder, no tenen visio mes que fins les proximes eleccions, no saben ni volen saber com volen que sigui el seu pais…
Esperem que el dijous la gent surti al carrer per retre homenatge a aquest gran patriota i lluitador pacifista que ha estat en Xirinacs. Descansi en pau.