Del Sud

La primera cançó d’Obrint Pas, A València, és també un dels nostres himnes generacionals. Per a dos joves valencianoparlants del cap i casal, acostumats a aconseguir quasi de contraband els discs de més èxit d’allò que en deien rock català (Sau, Els Pets, Lax’n’Busto i tutti quanti), sentir una cançó en la nostra llengua i que parlara de la nostra ciutat fou, si més no, sorprenent. Aquells acords i aquella veu adolescent de Xavi Sarrià que cantava allò d'”els carrers són bruts i tu tens tant de mal de cap…” van ser com una bocanda d’aire fresc, nou, i l’inici de la nostra particular relació amb la música dels Obrint Pas que ha acabat quallant, uns quinze anys després, en Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas.

Al llibre, com no podia ser d’altra manera, la cançó A València té molt de protagonisme: part de la seua lletra s’insereix en el text per començar la narració de com hem viscut en aquesta ciutat sota el regnat de Rita Barberà, una dona capaç de convèncer els seus veïns que arrasar el Cabanyal o la Punta és progrés i que la vela i la Fórmula 1 són els esports nacionals dels valencians, per damunt de la mateixa pilota. A València també encapçala el recull de deu cançons que tanca el llibre, del qual ja parlarem amb més tranquil·litat en un altre moment.

El cas és que aquesta peça forma part de la nostra banda sonora vital. Sense poder ni voler evitar-lo, se’ns ve al cap quan passegem pel nostre estimat barri del Carme, travessant la plaça de la Mare de Déu i enfilant pel carrer Cavallers fins a la plaça del Tossal on, si trobes cap conegut, te’n fas una al café Sant Jaume o al Tertúlia. “Oh, València ciutat, tu m’has condemnat” també ressona quan serpentegem pels carrerons de Benimaclet, camí del Terra o del Glop, ens anem de festa pel Cedre o quan recordem els vells cinemes on convidàrem per primer colp a alguna xicona amb l’esperança de traure alguna cosa més que una bona pel·lícula. Era l’època del Serrano, l’Artis, l’antic cine Lys…

València és la nostra ciutat, l’escenari de la nostra vida. On ara hi ha un Starbuck’s, abans hi havia Moñacos, una tenda de joguets on tots els que tenim de vint-i-cinc cap amunt hem anat amb el cor ple d’il·lusió a què el pare o la mare et compraren alguna coseta. L’antiga casota on s’ubicava el Kasal Popular o les restes del que un dia fou el CSO La Pilona també parlen d’una ciutat que es mou en una direcció que no sempre ens agrada; les teules blaves de les esglésies de Jesús i Patraix, els barris obrers entre Tres Forques i l’Arxiduc Carles o la plaça d’Enric Granados, on passàvem les nits d’estiu enraonant a la fresca, ens omplen els ulls de nostàlgia.

Milers i milers de llocs, de carrers, d’establiments, de vells cinemes que ja no tornaran, de barris que qui mana ens vol arrabassar… Una ciutat que hem viscut i que volem recuperar perquè, de veritat, faça de cap i casal i exercisca el lideratge del redreçament nacional, cultural i lingüístic del País Valencià. Ho deia amb una elegància metafòrica Feliu Ventura: València neccessita una cançó / per recuperar el vell somriure / de quan senyorejava sobre el món / amb una ment oberta i lliure. 

Perquè, ho hem de dir ben alt, a València ciutat encara hi ha gent que no ha caigut en aquella resignació que era suïcidi quotidià; gent, en definitiva, que manté viva la flama.

(La imatge pertany a la Plaça Redona, un dels llocs més singulars de València i on, de menuts, anàvem a canviar cromos amb altres xiquets i a tafanejar per les parades de revistes, llibres i cartells antics)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!