David Minoves

Aquestes setmanes s’ha parlat molt d’Haití, i un dels temes que més
tinta ha fet córrer és la necessitat de garantir un bon funcionament de
l’Estat davant del de caos provocat pel sisme de fa un mes i mig. I a
curt termini això passa per determinar quin rol tindran les
institucions haitianes i quin serà el paper dels actors humanitaris
durant la necessària reconstrucció.

Durant setmanes hem vist
com els exèrcits de les potències veïnes i de la Unió Europea enviaven
nombrosos contingents a Haití per col·laborar en les tasques
d’emergència. Però vist el que ha passat hom es podria demanar fins a
quin punt la militarització de l’ajut humanitari està predestinant el
rol de cadascú.

Certament, l’acció humanitària necessita d’un entorn segur per poder
desplegar-se, però els exèrcits no són actors humanitaris i no poden
ser els qui distribueixin l’ajut. No és una qüestió només de principis:
té relació amb l’eficàcia i qualitat d’aquest ajut. La intervenció
militar de caire humanitari on la preservació de l’ordre apareix com
una necessitat inevitable pot derivar en la assumpció de facto
d’atribucions de govern davant d’una població que als ulls de la
comunitat internacional aparegui com incapaç de governar-se per si
mateixa.

La confusió entre acció humanitària i cossos militars no és nova, però
sempre acaba passant factura als actors humanitaris, siguin ONG o
agències de Nacions Unides, que veuen compromesa la seva seguretat
personal i alguns dels principis bàsics de l’acció humanitària, com la
imparcialitat, la neutralitat o la independència. I només cal veure els
exemples de Darfur, Somàlia o Afganistan. Cal ser força categòric en
aquest punt, perquè la desvinculació dels exèrcits de l’acció
humanitària és una idea aprovada en l’àmbit de l’OCDE i l’Oficina de
Coordinació d’Afers Humanitaris de Nacions Unides, mitjançant documents
com les directrius d’Oslo (1994) o els Principis de Bona Donació
Humanitària.

Per aquesta raó cal garantir que siguin les Nacions Unides qui
organitzin la resposta humanitària de manera coordinada amb les
autoritats civils haitianes. Si bé és cert que a Haití l’ONU va patir
greument els efectes del terratrèmol amb l’esfondrament de la seva seu
i la mort de gairebé un centenar del seu personal, fet que va escapçar
la seva capacitat de resposta inicial, l’organització multilateral
continua sent el millor mecanisme de resposta i coordinació
internacional. I no poden tenir cabuda els desplegaments unilaterals de
contingents militars dels països més propers.

Seria extremadament important que la comunitat internacional respectés,
encara que sigui per primera vegada, la voluntat d’Haití a triar el seu
propi model de desenvolupament. Un fet que, per nou, seria una fita
històrica. Només cal recordar els dos segles de colonització espanyola
(1492-1697) i l’espoliació de les mines d’or i plata, així com el
genocidi del poble aborigen dels Taínos fins a la seva quasi
exterminació. O la colonització francesa que, just després de
l’espanyola, va dur 450.000 esclaus africans per treballar en les
plantacions de canya de sucre i cafè que es consumia a Europa. O la
primera ocupació per part de les tropes dels Estats Units el 1915, que
provocaria la mort de més de 30.000 haitians i la imposició d’una
economia dirigida a les necessitats del mercat nordamericà. I es que la
història d’aquest petit país ha estat marcada fins als nostres dies per
la intervenció política, econòmica i militar de potències estrangeres.

I no seria menys important que els recursos d’emergència i
reconstrucció que durant els dies posteriors al sisme s’han anat
comprometent per part de la comunitat internacional fossin deslligats
d’interessos comercials dels països donants, i que no generessin
endeutament. De fet, el que caldria fer en una situació com la que ens
trobem és cancel·lar, de manera immediata i incondicional, el deute
extern il·legítim d’Haití, així com reconèixer i restituir els deutes
històrics, ecològics i socials de les antigues potències colonials amb
Haití.

No seria acceptable que la comunitat internacional prengués com a
excusa el terrible terratrèmol per justificar una nova incursió que
aprofundís encara més en la dependència d’Haití d’interessos aliens
revestits d’oportú altruisme humanitari. Però el risc existeix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!