David Minoves
compromís social, compromís nacional
Esquerra, punt i seguit.
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
A:link { so-language: zxx }
–>
Dissabte
deixo de formar part de la direcció del meu partit de tota la vida,
en el que porto militant gairebé un quart de segle i en el que m’he
format políticament i he crescut com a persona. Dels 24 anys de
militància n’he passat gairebé la meitat formant part de la
direcció en diferents períodes, ja fos com a Secretari General de
les JERC, com a President de la Federació de Barcelona, com a
Responsable de Moviments Socials, o de en aquesta darrera etapa, al
front de les secretaries nacionals de Política Institucional,
Moviments Socials, i Cooperació i Immigració.
És difícil
fer-ne un balanç global sense deixar-se un munt de coses pel camí.
Aquest és el partit que van votar els meus avis i que els meus pares
van ajudar a recuperar, després de la llarga nit del franquisme, i
que em sento tan proper que forma part del meu paisatge personal. I
el que més m’estimo del meu partit és la seva gent.
Independentistes arribats d’aquí i d’allà, del FNC i del PSAN, de
la Crida i de l’MDT, de Nacionalistes d’Esquerra i del PSUC, des
Comitès i del MOC, de les joventuts i del partit i de tants i tants
altres llocs. Patriotes de pedra picada i d’altres que no se’n
sentien pas, amb els que fa anys vaig començar a compartir aquesta
eina fonamental per construir la independència i el socialisme i que
encara continuen al peu del canó. Un partit imprescindible per
entendre la lluita per la construcció d’uns Països Catalans
socialment justos i nacionalment lliures. Un espai de treball
necessari per fer un país més democràtic, més equitatiu, més
cohesionat i més lliure. Un lloc on raonar, parlar, discutir,
acordar, treballar, avançar, celebrar.. i on riure i plorar junts
les victòries i les derrotes.
Enguany que commemorem 80 anys
de la fundació d’ERC, és també un bon moment per fer balanç de la
història més recent del partit. I recordar que hi hagué un temps,
no fa gaires anys, que els independentistes érem minoria a
Catalunya, i que ERC era un partit testimonial en l’independentisme
que s’expressava al carrer. I no fou fins que una colla de joves i no
tan joves van tenir la visió estratègica de fer la Crida Nacional a
ERC de 1986, que va ser possible reconvertir el vell partit de
Barrera i dels avis en la força política dels nets que va saber
connectar amb el nou electorat independentista desacomplexat dels
anys 90. Gràcies a aquella gesta, va ser possible que tota una
generació d’activistes que volien trencar amb un mapa electoral
d’autonomisme de curta volada, fes el pas a la política de la ma del
partit de Macià i Companys, convertint-lo en una opció electoral
rejovenida d’esquerra independentista que assumia tota la nació com
a marc d’actuació. Una generació que aspirava sacsejar el mapa
polític català i trencar amb l’estatus quo.
I a fe de Déu
que l’hem ben sacsejat! Com diu l’amic Agustí Cerdà, hem despertat
un país endormiscat per dècades d’autonomisme, tot tirant-li sal
als ulls. I el país s’ha aixecat de cop, saltat i cridant, i
maleint-nos els ossos… per haver-lo despertat, però ja no es
tornarà a adormir. Nosaltres hem fet la feina més ingrata, i alhora
la més necessària. Durant anys vam avisar de que el rei estava nu,
i un cop hem obert els ulls a la gent, ara tots el veuen i
s’exclamen.
Certament, en aquests darrers anys hem pres moltes
decisions arriscades. L’any 80 vam facilitar l’arribada d’un govern
nacionalista a la Generalitat davant la indecisió d’unes esquerres
perdudes en un mar de dubtes. Els anys 90 en poc temps vam passar de
ser titllats d’escolanets de convergència per l’esquerra benpensant
que, de la nit al dia ens donava el carnet de partit d’esquerres per
haver fet el primer acord tripartit a l’Ajuntament de Barcelona. Però
la decisió que més ha marcat el destí del partit ha estat, sens
dubte, quan apostem per la formació d’un tripartit d’esquerra la
Generalitat de Catalunya l’any 2003, tot perpetrant el que alguns han
volgut equiparar al pecat original. Un govern catalanista i de
progrés que acceleraria el procés de presa de consciència nacional
fins a uns límits que ni els més optimistes s’haurien aventurat a
predir. I n’hem pagat les conseqüències, però ha valgut la
pena.
Diuen que els xinesos tenen una curiosa maledicció:
“tant de bo et toqui viure temps interessants”. No sé si
és ben bé una maledicció, però el cert és que el Dragon Khan que
hem viscut els darrers anys ens ha afectat més del que havíem
previst. El balanç d’aquests darrer període ja s’ha començat a
escriure, i el resultat de l’experiment és evident que no ha estat a
l’alçada de les expectatives. No hi fa res que hàgim marcat
l’agenda dels darrers 8 anys: amb la demanda del concert econòmic
per afrontar l’espoli fiscal, amb la proposta de reforma de l’Estatut
per desemmascarar la farsa de l’Espanya federal, i amb l’apel·lació
del dret a decidir per marxar d’una Espanya que agonitza i ens ofega.
Vam despertar del somni i a la gent no li va agradar el que es va
trobar. Però és innegable que avui la major part de la classe
política i, el que és més important, la ciutadania en general, és
més conscient que mai del dèficit fiscal que patim, de que
l’Espanya plurinacional és un mite i que som una nació i tenim el
dret a decidir malgrat el que pensi el Tribuna Constitucional.
Per
la meva banda, en aquesta etapa he fet tots els papers de l’auca des
del partit i des del Govern, i he fet tot el possible per vincular
Esquerra als moviments socials que són el nervi del país. En
aquests anys he tingut el privilegi de treballar els àmbits que em
són més propers i en els que milito apassionadament, fent-los també
els del meu partit: l’emancipació juvenil, l’antimilitarisme, la
solidaritat internacional, la cooperació al desenvolupament, el
treball per la justícia social i la cohesió civil, i la integració
dels nous catalans i les noves catalanes en un país possible. Si ho
he fet amb més o menys encert no em pertoca a mi dir-ho.
En
aquest darrer període hem de reconèixer que hem perdut
credibilitat, certament. Ara cal recuperar-la. I ho hem de fer
començant pel que sabem fer millor: estirar la corda. Els propers
anys, enlloc de dedicar temps i esforços gestionant, ens toca tornar
a marcar fites en el camí cap a l’alliberament social i nacional i
relatar com s’han d’assolir a curt, mig i llarg termini, mentre
empenyem la resta cap a aquests objectius.
Però no podem
tornar a repetir etapes superades. El panorama ha canviat molt els
darrers 25 anys, i avui l’independentisme no és residual sinó que
ja és majoritari a l’opinió pública i Esquerra no és minoritari
en aquest espai sinó que n’és el partit hegemònic, malgrat que
això no quedi reflectit en els suports electorals. L’any 2011
l’independentisme és ideològicament divers. I per això ara no
podem caure en l’error de fer filigranes per provar d’aglutinar dins
d’ERC tots aquells que es diuen independentistes però que
s’assemblen a nosaltres com un ou a una castanya i amb qui no
coincidim en res més.
Sapiguem
llegir els signes dels temps. Avui ja hi ha independentistes arreu. I
Esquerra ha de trobar el seu espai i fer allò que sap fer millor que
ningú: de punta de llança. El futur passa per sumar una majoria
social per la independència, una majoria social articulada,
transversal, que treballi per assolir l’objectiu a mig termini. I
nosaltres hem d’incorporar-hi el nostre valor afegit, des de
l’esquerra, per fer-ho possible.
Cal que recuperem centralitat
en aquesta nova etapa. I si la prioritat ha de ser sumar una majoria
social i, per fer-ho possible, cal arribar a acords amb d’altres
forces polítiques, no hem de dubtar. Hem de ser capaços
d’entendre’ns amb CiU com abans ho vam fer amb el PSC i ICV sense que
ens tremolin les cames. I forçar a que la transició nacional
promesa pel President Mas els pesi com una llosa en la consciència
d’un electorat que demana passos ferms. I això passa per arribar a
acords per consultar a la ciutadania a favor del concert econòmic,
però també per arriscar i assumir el desgast de tornar a fer de
punta de llança quan toqui.
Temps hi haurà per parlar de
l’estratègia a seguir, a mi només em queda acabar fent un apunt
sobre la generació que ens ha dut fins aquí i el paper que pot
jugar en el futur. Tots som necessaris. No anem tan sobrats de
capital humà com per amortitzar tan aviat aquella gent que provinent
de l’esquerra independentista aporta solidesa i experiència només
perquè ens ha agafat vertigen i ens hem empassat el discurs dels que
ens culpen d’haver perpetrat el pecat original. O es que ens mereix
més credibilitat qui en el seu moment va pactar amb el PP i ara ens
vol donar lliçons de coherència?
Quan vaig entrar a les JERC
vaig aprendre una de les lliçons més importants: que en política
els equips humans no s’improvitzen, i que cal mantenir el fil roig
que vincula la generació que feu possible l’actual estat de
consciència amb la que ens ha de conduir a la majoria social, ja que
aquells ens recorden millor que ningú que venim de lluny i que el
camí està ple d’obstacles . I de la mateixa manera, tampoc podem
exigir a la generació que ha d’encarar el proper cicle que siguin
capaços de remuntar en un temps rècord les posicions perdudes, sota
amenaça de ser amortitzats també. Ens cal perspectiva, més
autoestima i capacitat de resistir.
Jo he tingut el privilegi
de formar part dels que han arribat fins aquí, ara toca a d’altra
gent apuntar noves fites a l’horitzó i desfullar la brossa que es
trobaran pel camí. Per la meva banda, encara queda molta feina a fer
en d’altres flancs. Hi ha molts espais des d’on treballar per sumar
aquesta majoria social, i cal cobrir-los tots.
Sempre al
servei d’aquest poble.
A disposar!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Núria