David Minoves

La previsible sentència del Tribunal Constitucional, sigui quan sigui,
ens situa en un nou estadi que tanca definitivament amb l’etapa
autonomista i obre el proper cicle. Un cicle que va començar un 13 de
setembre a Arenys de Munt i que tindrà el seu moment culminant amb la
celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Aquesta
és la nova fita que Joan Puigcercós ha posat a l’agenda política del
país aquest cap de setmana.

Perquè és Esquerra qui fixa un nou objectiu? Durant els darrers anys ha
estat Esquerra qui ha marcat l’agenda política del país. Un fet que des
d’alguns sectors sociovergents s’ha volgut minimitzar, tot argumentant
que mentre Esquerra guanyava batalles ideològiques anava perdent
suports. Però mentre les eleccions no corroborin aquestes previsions
interessades, tothom reconeix que Esquerra ha sabut interpretar millor
que ningú els anhels de la ciutadania i que és capaç de fixar els
objectius polítics amb anterioritat a la resta de partits. Per aquesta
raó, davant la propera cita electoral, Esquerra ha mogut peça tot
fixant l’exercici del dret a decidir com el nou objectiu de l’agenda.

Perquè ara i no fa quatre anys? Si fem memòria, veurem com el 2006
sortíem d’un referèndum on, malgrat la nostra opinió, la majoria de la
població de Catalunya va ratificar la proposta d’Estatut retallat
acordat per Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero. En aquell moment
calia desplegar l’Estatut, i aquest era el tema central de l’agenda
política catalana. Però en aquests quatre anys tot ha canviat. El
desgast que va comportar el debat sobre el sistema de finançament de la
Generalitat, la gasiveria de l’Estat a l’hora de realitzar els
traspassos pendents, i el llarg calvari que ha provocat i està
provocant encara l’esperada sentència del Tribunal Constitucional han
afectat greument la confiança de la gent en el procés estatutari. El
temps ens ha acabat donant la raó. I enmig d’aquesta desafecció,
l’eclosió de les consultes ciutadanes sobre la independència de
Catalunya han reactivat una ciutadania cansada d’esperar que Madrid
compleixi els acords.

Perquè una Llei de consultes? Si havíem
d’actualitzar l’agenda, calia articular un instrument que ens permetés
forçar els canvis necessaris utilitzant l’actual marc legal. La Llei de
consultes populars per la via de referèndum aprovada al Parlament de
Catalunya, permet l’organització d’un referèndum que, entre d’altres
opcions, demani a la ciutadania de Catalunya si està d’acord amb que el
Govern promogui els canvis legals necessaris perquè Catalunya
esdevingui un Estat independent en el marc de la Unió Europea. Una
pregunta basada en les competències que té el Parlament de Catalunya en
sol·licitar una reforma constitucional i que no pugui ser rebutjada a
tràmit.

Quin seria el millor moment per iniciar la tramitació
del referèndum? Durant la propera legislatura, ja que l’actual encara
té suficients temes pendents per dedicar les nostres energies com són
la Llei d’Acollida, la Llei del Cinema o la Llei de Vegueries, entre
d’altres. Són lleis que ja s’estan tramitant al Parlament de Catalunya,
que cal aprovar abans de que s’acabi la legislatura, i que també formen
part de l’agenda política que ha fixat Esquerra durant els darrers anys.

Perquè no ho fem abans? Potser algú voldria que Esquerra es precipités
en la tramitació de la consulta durant aquesta legislatura. Algú que ha
donat el Govern per acabat i que demana eleccions anticipades dia si,
dia també. No hem de caure en aquest parany. Ni la tramitació de la
consulta formava part de l’Acord d’Entesa Nacional pel Progrés, ni
l’actual escenari preelectoral facilita la tramitació amb els terminis
que preveu la llei. Avui no existeix una majoria al Parlament de
Catalunya favorable a la realització del referèndum, com ha demostrat
CiU votant en contra de la Llei de consultes amb el PP. I no es pot
demanar al Govern que cremi etapes a marxes forçades mentre CiU posa
pals a les rodes contínuament.

Quina serà la clau de l’èxit?
Perquè es pugui celebrar el referèndum primer cal garantir una majoria
favorable a la seva celebració al Parlament de Catalunya. Dir una altra
cosa seria enganyar a la gent. I per evitar que la Mesa del Parlament
rebutgi la tramitació d’una iniciativa sobre el futur de Catalunya, cal
actuar amb intel·ligència i preparar bé la consulta, amb el temps i
rigor necessaris. Per fer-ho haurem de sumar moltes complicitats amb la
voluntat d’aconseguir el màxim consens possible i avançar amb fermesa.

Quan posem fil a l’agulla? Un cop celebrades les properes onades de
consultes locals per la independència, caldrà iniciar el procés per
promoure un referèndum sobre el futur de Catalunya mitjançant tots i
cadascun dels procediments que preveu la Llei de consultes i
formalitzar-los durant la propera legislatura: ja sigui impulsant la
iniciativa popular, ja sigui mobilitzant els ajuntaments catalans per
activar la iniciativa municipal, ja sigui a proposta del proper govern
de la Generalitat.

Quin ha de ser el primer pas? Cal
configurar un equip promotor per a l’exercici del dret a decidir,
format per una pluralitat d’agents socials, polítics i econòmics, així
com les entitats locals organitzadores de consultes per la
independència, que es comprometin a treballar per la celebració d’un
referèndum per la sobirania quan finalitzi el procés de consultes
ciutadanes i s’hagin realitzat les properes convocatòries electorals
autonòmiques i municipals. Però perquè això sigui possible, caldrà
actuar amb generositat: és hora de sumar i no de restar.

Ara només cal preguntar-se: qui s’oposarà a l’exercici del dret a decidir?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!