David Minoves

Ara fa 10 anys, la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern, la
XCADE, aconseguia el suport de més de 500.000 persones a Catalunya i
més d’un milió de persones a tot l’Estat en favor de l’abolició del
deute dels països del Sud, gràcies a la participació de més de 20.000
voluntaris i voluntàries en una consulta ciutadana organitzada el
mateix dia que es celebraven les Eleccions espanyoles de l’any 2000. En
commemoració d’aquell exercici de democràcia participativa, la xarxa
Qui deu a Qui? organitza aquests dies una sèrie d’actes per fer balanç
de la feina feta i fixar els reptes que cal afrontar per aconseguir
unes relacions Nord-Sud més justes, així com un major grau de
participació i mobilització social.

En aquests deu anys
moltes coses han canviat. La batalla de Seattle, quan les
manifestacions ciutadanes van posar en escac la reunió de
l’Organització Mundial del Comerç l’any 1999, i la celebració de la
primera edició del Fòrum Social Mundial el gener de 2001 esdevindrien
l’inici d’un llarg cicle de mobilitzacions protagonitzades per un
moviment alterglobalitzador que marcaria l’agenda internacional d’una
esquerra encara desorientada. A casa nostra, la majoria absoluta del
Partit Popular al govern de l’Estat coincidiria amb el temps amb
l’inici d’una onada de mobilitzacions, bona part d’elles incentivades
pel Moviment de Resistència Global, com foren les que precediren la
cancel·lació de la reunió del Banc Mundial a Barcelona el 2001, la
campanya contra l’Europa del Capital el 2002, i la gran manifestació de
més d’un milió de persones contra la guerra d’Iraq el 15 de febrer de
2003.

Al marge d’aquest cicle de mobilització global, algunes
de les reivindicacions ciutadanes tingueren continuïtat a través de
noves eines. Així fou com un grapat d’activistes de la XCADE van
vehicular el seu compromís militant a través de la recerca acadèmica,
primer sota el paraigua de la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la
UPC, i després a través de l’Observatori del Deute en la Globalització
(ODG), un organisme que -amb un peu a l’acadèmia i un altre al carrer-
ha esdevingut referent internacional en l’estudi del Deute Extern
durant els darrers anys. Un equip que ha posat de manifest la perversa
utilització dels crèdits del Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) com
un dels instruments predilectes de la Cooperació espanyola per
condicionar l’ajuda oficial al desenvolupament de l’Estat als països
del Sud, obligant-los a utilitzar els crèdits per comprar bens i
serveis a empreses espanyoles mentre fien créixer el seu deute extern
amb el regne d’Espanya.

En tots aquests anys, la bona feina de
l’ODG i de les diferents campanyes endegades per les ONGD van influir
decididament sobre les agendes dels partits parlamentaris a l’hora
d’assumir els postulats favorables al canvi en les polítiques de
cooperació que generaven deute extern als països més empobrits. Només
així s’explica el canvi de tendència del govern del PSOE a partir de
2004 a l’hora de reduir la cooperació remborsable, limitar la
cooperació lligada, condonar bona part del deute als països menys
avançats i aprovar una Llei del deute extern el 2006.

Però el
compromís de la Llei de deute extern de reformar els crèdits FAD ha
topat amb la crisi econòmica i tot sembla indicar que les promeses del
PSOE han passat a millor vida. Mostra d’aquest canvi és l’augment
espectacular del percentatge de recursos de la cooperació espanyola
esmerçats a través de crèdits reemborsables, passant del màxim del 5%
acordat en el Pacte d’Estat contra la Pobresa al 16% del pressupost de
2010. Una tendència regressiva que es consolidarà les properes setmanes
amb l’aprovació de dos nous fons, el FEIM i el FRONPRODE, que
perpetuaran el model d’utilització fraudulenta dels fons d’ajuda al
desenvolupament per internacionalitzar l’empresa espanyola i generar
nou deute extern als països del Sud. Un fet especialment greu és que el
projecte de Llei del nou Fons d’Internacionalització de l’Empresa,
FIEM, permetrà que els seus fons siguin computats com ajuda oficial al
desenvolupament, i que inclouran, entre els països que poden ser
beneficiaris de de crèdits a retornar, els països més empobrits i amb
major sobreendeutament.

Si mirem com el deute està afectant
les possibilitats de molts països més empobrits, veurem que el problema encara no està solucionat. Malgrat els
pagaments que, any rere any realitzen els pobles del Sud, el deute
continua creixent i la pobresa va augmentant. En efecte, entre 1970 i
2008, el deute del conjunt dels països empobrits s’ha multiplicat per
52, tot i que els països del Sud han pagat 106 cops el que devien al
1970. Un exemple de que, avui, sortir del cicle de l’endeutament acaba
resultant impossible per la immensa majoria.

Ara el debat internacional es
centra en la legitimitat del deute. Per aquesta raó, alguns països del Sud, com Equador,
Brasil, Bolívia, Paraguai, Filipines o Zimbabwe estan fent auditories del seu
deute públic amb l’objectiu de determinar fins a quin punt aquest deute és
legítim o no. I de la mateixa manera, alguns organismes internacionals
i certs governs del Nord, com Noruega, comencen a fer passos endavant tot reconeixent que han provocat deutes
il·legítims i que cal condonar-los de manera unilateral. I tot això no hauria estat possible sense la pressió de la
societat civil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!