David Minoves
compromís social, compromís nacional
Caravanes solidàries i models de cooperació
Com diu Pere Casaldàliga, no hi ha un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat, hi ha un únic món mal desenvolupat. Capgirar aquesta situació requereix accions positives que enforteixin les capacitats dels pobles i les persones que viuen en pròpia pell les conseqüències de la pobresa, la violència o la inequitat per superar aquesta realitat, ja que a elles els hi correspon decidir els processos que cal endegar per generar el seu propi model de desenvolupament. I la tasca de la comunitat internacional és acompanyar aquests processos mitjançant els actors de cooperació al desenvolupament en situacions estructurals i els actors humanitaris en situacions d’emergència.
Però això no sempre ha estat així. El món de la cooperació i la solidaritat internacional ha passat per diverses fases durant els darrers cinquanta anys, des de l’assistencialisme caritatiu a l’actual model, més adaptat a les necessitats reals dels països del Sud. Una evolució que no s’ha vist acompanyada d’un debat públic, serè i rigorós sobre la pertinença, l’eficiència i l’eficàcia de la cooperació que s’estava executant a cada moment. Un debat que, de sobte, s’ha obert de manera fortuïta en finalitzar positivament el lamentable episodi del segrest dels tres voluntaris de l’ONG Barcelona Acció Solidària, sens dubte la millor notícia de l’estiu.
Tot i així, benvingut sigui el debat. I aprofitant l’avinentesa, voldria fer algunes reflexions al respecte:
1. Transformar les estructures econòmiques, polítiques i socials que provoquen pobresa i violència és una tasca massa seriosa com per esdevenir una activitat esporàdica. Necessita capacitat, rigorositat i temps. És a dir: professionalitat, perquè es requereix un coneixement profund i actualitzat de la zona on es treballa, de la població amb la qual es coopera i dels objectius que aquesta s’ha marcat. I l’actuació que es desenvolupa ha de ser sostenible i continuada en el temps.
2. Generar desenvolupament humà sostenible passa per enfortir les capacitats locals: formar localment, contractar localment i comprar localment. La cooperació que genera dependència dels béns i serveis dels països del nord és nociva a llarg termini. Acompanyar els processos endògens de desenvolupament i enfortir la sobirania de les persones i dels pobles on cooperem és la millor garantia per ampliar les llibertats, les capacitats i les oportunitats dels països del Sud. La cooperació no pot ser la cara amable del nou colonialisme mitjançant vistoses actuacions tipus “Bienvenido Mr. Marshal”.
3. Els actors de cooperació al desenvolupament i d’acció humanitària han de poder treballar en països i territoris en conflicte, postconflicte o en situació de risc. No podem deixar aquests països abandonats perquè són “massa” perillosos. Per fer-ho possible han de disposar de protocols de seguretat que minimitzin els riscos innecessaris i prevegin plans de contingència davant situacions de tota mena. Malauradament, la cooperació s’està convertint en una professió de risc i en els darrers anys s’han multiplicat les xifres de cooperants morts o ferits.
Certament, l’episodi protagonitzat per la caravana solidària ha destapat la caixa dels trons, però aquest cas és l’anècdota i no la categoria. Malauradament només parlem de cooperació en situació de mort, de segrestos, de crisis humanitàries o d’escàndols de diversa índole. I amb això fem un flac favor a un sector que durant els darrers anys ha fet una evolució positiva cap a una concepció transformadora, que ha millorat la qualitat de les seves accions, que està aplicant les recomanacions internacionals sobre l’eficàcia de l’ajuda, i que ha augmentat els mecanismes de control i transparència mitjançant les avaluacions a mig i llarg termini i la rendició de comptes.
Pel que fa als cooperants, si no garantim les seves condicions de seguretat laboral, cada cop es veuran més abocats al dilema de prioritzar la salvaguarda de la seva integritat física o bé continuar prestant servei. La cooperació ni és idíl·lica ni està plena de futurs premis Nobels de la Pau. La cooperació és, simplement, una eina més per transformar el món a través d’una activitat professional de gran vàlua. Hem de fer que aquesta tasca sigui rigorosa, sostenible en el temps i més segura.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si, David, totalment d’acord. Però la “reequilibració” mundial si és una tasca que cal fer, no podem estar esperant a que s’eliminin els riscs que conté (si més no tots!) per començar (predó ) per continuar endavant (que molts ja lporten anys treballant-hi!).
Podem requilibrar des d’aquí i des d’allà. Aquí té uns riscs… allà t’hi va la vida! No crec que els qui cerquen d’enriquir-se a base de segrestos signin cap protocol de les nacions unides per a protegir els cooperants. I ja ni espero que alguns governs corruptes que potser signaran, facin cap cas d’un protocol més…
Així que, cal millorar la sensibilitat i “empetitir” les veus que maximitzen els “terrorismes” tan fàcils d’escampar i que tan ens paralitzen!
Malauradament la “segurtat” ven molt i la generositat poc.
Tanmateix : tots esl honors als qui han estat i son generosos en la reequilibració planetària.
Anna