David Minoves

Ara fa més de 500 anys, l’arribada de la flota dels Reis Catòlics al continent americà va significar l’inici d’un genocidi que va provocar la mort de 20 milions d’indígenes, la desaparició de centenars de civilitzacions, el saqueig de les seves riqueses i la destrucció de les seves cultures. Però el 12 d’octubre també marcaria el punt de partida de la resistència indígena que, malgrat ser sufocada a sang i foc, culminaria tres segles després amb una rebel·lió independentista que s’estengué per tot el continent americà i que sepultaria per sempre l’imperi espanyol.

De la mateixa manera que el nostre Onze de Setembre ha servit per transformar una derrota en un catalitzador del nostre alliberament nacional, fa temps que s’aixequen veus del continent americà perquè el 12 d’octubre deixi de representar l’anacrònic Día de la Raza o de la Hispanidad, o el més modern i ensucrat encuentro de civilizaciones, per convertir-se en un revulsiu de l’exercici del dret a l’autodeterminació de milers i milers de pobles que veuen vulnerats els seus drets individuals i col·lectius.

Per aquesta raó, a proposta dels moviments indígenes, el Fòrum Social Mundial va decidir establir el 12 d’octubre com al Dia de la Resistència Indígena, en just homenatge a aquells que es van enfrontar a l’invasor i a la religió, a la llengua i cultura que els fou imposades per les armes. Són els pobles indígenes que lluiten pel reconeixement de les seves identitats i formes de vida, i que defensen els seus territoris i recursos naturals.

L’Assemblea de Nacions Unides va aprovar ja fa tres anys la Declaració Universal dels Drets dels Pobles Indígenes, i la comunitat internacional per al desenvolupament ha girat els ulls cap aquesta realitat. Des de Catalunya, per coherència amb la pròpia història, hem fet bandera de la defensa i protecció de la diversitat cultural i lingüística. Per aquesta raó, el govern de la Generalitat està desplegant polítiques públiques per preservar la diversitat a nivell global. Ja sigui a casa nostra, a través de Linguamón-Casa de les Llengües, ja sigui internacionalment, mitjançant les polítiques públiques de cooperació al desenvolupament que executa l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

En aquest sentit, el pla director de cooperació al desenvolupament 2011-2014 de la Generalitat de Catalunya aprovat recentment estableix com una prioritat de la cooperació catalana la promoció, el reconeixement, l’exigibilitat i l’exercici efectiu dels drets col·lectius –que inclouen els drets dels pobles indígenes i minoritzats– i l’enfortiment de capacitats de les institucions, organitzacions i moviments encarregats de la seva promoció i garantia. No podria ser de cap altra manera, ja que la societat catalana identifica plenament la preservació de la identitat catalana amb la continuïtat de la diversitat cultural arreu del planeta.

Mentre la comunitat internacional veu com s’incompleixen els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni pel sistemàtic incompliment dels governs estatals a l’hora de dedicar-hi els recursos compromesos, els pobles indígenes proposen modificar el paradigma de desenvolupament productivista sense fi, imposat per les antigues metròpolis, pel tradicional Sumak Kawsay o Suma Qamaña: el bon viure. Un concepte que reinterpreta la noció del desenvolupament d’acord amb les cosmovisions locals.

Potser faríem be d’escoltar-los. Sense biodiversitat no se’n sortirà el planeta, sense diversitat cultural no se’n sortirà l’espècie humana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!