Holotúria

Deixant de banda que la roda de premsa de presentació de Solidaritat Catalana per la Independència responia a una evident necessitat de personalisme i que coincideixo, plenament, amb l’editorial d’avui de Vicent Partal (Ens criden), no puc evitar una sensació d’orgull nacional en imaginar-me, ni que sigui per un instant, la força d’aquesta crida, la necessitat urgent de reacció, la immensa oportunitat que suposa per a la llibertat del nostre poble.

Ara bé, i m’allunyo, per un instant, de l’optimisme militant del meu bon amic Xavier Mir, hi ha certs factors que enterboleixen tossudament la sensació inicial de benestar i que incorporen incertesa al nostre futur econòmic, social i cultural.

En primer lloc, em resulta del tot evident que és imprescindible que Esquerra assumeixi com a pròpia aquesta crida, ara, immediatament, sense càlculs partidistes inútils, i més vistos els resultats electorals que preveuen les moltes i diverses enquestes. Aquest punt és difícil d’assolir degut, fonamentalment, al rebuig que pot sentir Esquerra de formar part d’un projecte messiànic. Malgrat tot, ens trobem davant d’un moment històric del tipus “o ara o mai!” i cal que els republicans hi estiguem a l’alçada.

En aquest sentit, recòrrer a CiU com a excusa maldestra per a evitar posicionar-se d’una manera clara tan sols accentuarà, des del meu punt de vista, la magnitud de la batacada electoral d’Esquerra i, de retruc, afeblirà el projecte comú, l’objectiu de gran part de la gent que es manifestà el passat 10 de juliol.

Val a dir que, en termes generals, la valoració dels nostres polítics és més aviat baixa, cosa que augmentarà considerablement l’abstenció si no som capaços de vertebrar un projecte comú, innovador i desacomplexat, cosa que, em temo, no passarà.

Respecte a CiU, hem de ser conscients que posar-los contra la paret tan sols servirà per refermar la seva tendència natural a defugir qualsevol ombra de radicalisme i, per tant, comportarà que ni tan sols es plantegin de parlar sobre la possibilitat d’incorporar-se a la causa comuna.

Així, si el què pretèn Esquerra és evidenciar que CiU no és independentista, el què aconseguirà és, precisament, enfortir el seu allunyament d’aquests objectius.

Aleshores, quin rèdit electoral tindrà Esquerra? Un escenari ben galdós, m’atreveixo  a vaticinar, mentre que CiU pujarà com l’escuma.

Reagrupament, per la seva banda, només s’hi pot afegir, no té cap altra alternativa, com ho demostren les declaracions certament puerils de Carretero: “jo tenia raó!”. Queda, per tant, desmuntada l’alternativa de Reagrupament, que es difuminarà dins de Solidaritat Catalana.

Els moviments a ICV són diferents, ja que alguns ja han intuït que ha arribat el moment de fer una passa més enllà. Però, que ningú no ho dubti, no hi haurà una resposta clara, en clau de partit, en favor del projecte independentista.

Les CUP, per la seva banda, no sembla que estiguin per la labor i, per tant, resulta fins i tot ridícul que se’ls tingui en compte, ja en coneixem la resposta: som municipalistes i punt!

Així les coses, dubto que Laporta decideixi liderar un moviment que ha nascut mort d’antuvi degut a la inèrcia dels partits actuals, en part, i al marcat personalisme de la proposta d’unitat.

D’aquesta manera, a les properes eleccions hi concorreran els mateixos partits de sempre, repetirem els mateixos governs de sempre, debatrem sobre els temes de sempre i ens lamentarem, com sempre, de la nostra mala sort nacional sense voler acceptar que, aquest cop, hem deixat perdre una oportunitat històrica.

És la por a la llibertat que describia Eric Fromm.

Per tot plegat, cal que ens anem preparant per l’important retrocès en llibertats que patirem en breu, però no podrem seguir culpant als espanyols car tota la culpa serà nostra.

Augmentarà l’abstenció, perfecte, més del mateix.

Com deia Picasso, la independència ens ha d’agafar treballant (o era la inspiració?), i no confio ni en la voluntat de treball ni en la capacitat de treball dels polítics actuals ni dels que es postulen actualment com a polítics.

Tot plegat fa basarda, sincerament.

Jo, per si de cas, donaré suport a Solidaritat Catalana, no vull que quan la meva filla sigui gran i em pregunti què vaig fer pel meu país no sàpiga quina cara posar.

Salut i República!