Holotúria

Si alguna cosa he aprés en la meva curta, però intensa, activitat política, és que les declaracions no es fan mai sense cap motiu, per molt absurdes que puguin semblar. En aquest sentit, les declaracions del president Montilla se m?apareixen extraordinàriament rellevants i reveladores.

Així, les paraules del President en el seu viatge a l?estranger, referint-se a una possible desafecció irreversible de Catalunya envers a Espanya i advertint sobre la necessitat, ara ja inajornable, que el govern de l?Estat es pronunciï definitivament i clara en favor del paper del nostre país en la construcció d?un estat veritablement plurinacional, més enllà de simples proclames electoralistes, ens indiquen les estratègies del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Resulta relativament senzill de criticar l?aparent manca de lideratge del President, degut fonamentalment a la seva particular personalitat, sobretot des de sectors del catalanisme autonomista que se senten desplaçats pels pactes que han afavorit un canvi de govern a la Generalitat de Catalunya, però cal observar les accions del principal partit de la coalició governamental, i cal fer-ho amb el cap fred i allunyant les temptacions simplistes, però romàntiques, que tant de temps ens han fet perdre a tots plegats.

Creure que el PSC és un partit únicament interessat en mantenir un munt de càrrecs és excessivament naïf, ja que la realitat ens demostra que no tenen un pla B, sinó un pla A i, des del meu punt de vista, aquest pla consisteix en atreure el perfil de votants d?Esquerra Republicana de Catalunya més moderat i que se sentiria còmode amb la creació d?un Estat Federal.

El que realment em preocupa, com a independentista, és que els socialistes catalans no han comès l?error de publicar aquest pla (com sí que estem fent des de l?independentisme) i que es limiten a executar-lo, simplement. No crec impensable que, de no produir-se els canvis que reclama, Montilla mateix comenci a reivindicar coses que, fins ara, només reivindicava Esquerra Republicana de Catalunya.

El que molesta més del President, dins el seu partit i fora, és la seva eficiència (indiscutible, li pesi a qui li pesi) per aconseguir tots els seus objectius i per foragitar els típics ?culs agraïts? que se senten irresistiblement atrets pels partits que ostenten el poder (a diferència d?altres partits catalans, que semblen disposats a engruixir les seves files amb tot allò que els caigui a les mans).

Per molt irracional que sembli el que defenso, no crec que puguem descartar un gir sobiranista del PSC en breu i, segons com, encara seran ells els qui ens donaran l?oportunitat d?expressar-nos via referèndum.

Crec, sincerament, que estem vivint el canvi d?un paradigma, que s?està reformulant el catalanisme sense necessitat de grans declaracions i que en sortirem beneficiats.

Si és així, com queda ERC? Des del meu punt de vista, Esquerra Republicana de Catalunya ha de reaccionar amb més intel·ligència, treballant al costat del poble i renunciant a experiments com el que està duent a terme a l?Alt Penedès.

Però això ja és una altra cançó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!