El passat vuit de març vaig conèixer, amb trenta cinc anys, els meus oncles materns i la meva cosina…
Per aquelles coses que passen, he passat els primers trenta cinc anys de la meva vida sense conèixer els meus oncles materns i, el que més m’ha afectat, sense poder gaudir veient com creixia la meva cosina, l’Alba, que ara ja té vint-i-cinc anys! Què vell em vaig sentir, però què feliç!
I ara resulta que, sense contacte, a ella i a mi ens interessa la política i ens apassiona l’aprenentatge d’idiomes! Fins i tot, fet que em va colpir amb una intensitat ferotge, està aprenent rus, idioma que vaig començar a estudiar, si fa o no fa, quan tenia la seva edat (ara, malauradament, tan sols recordo algunes paraules).
Com m’hauria agradat que mon pare hagués pogut estar present, com m’hauria agradat que els greuges i els malentesos acumulats durant dècades s’haguessin esvaït de bon principi.
Ara, però, tinc una oportunitat magnífica i, el que és millor, la meva filla, la Roser, creixerà en una família unida de nou, sense traumes estèrils (que massa preocupacions aporta la vida per haver d’afegir-ne nosaltres!).
I, a més, puc començar a conèixer la meva cosina…
Tot plegat ha representat un canvi important, una experiència vital meravellosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!