Holotúria

Després de 16 dies de manifestacions, de morts, de reivindicació de la democràcia, Egipte segueix immers en una de les mostres més impressionants que he pogut veure, des de la caiguda del mur de Berlin, de la força de la voluntat popular.

Malgrat tot, però, a casa nostra semblem aliens a aquest fenomen (tret de l’àmbit exclusivament informatiu, representat pels increïbles periodistes que allí hi treballen).

Dic això perquè, a diferència del què passa amb d’altres conflictes (com el sahrauí o el palestiano-israelià), no hi ha hagut grans manifestacions de suport al poble egipci (o de rebuig).

Catalunya, doncs, es manté ben calladeta, no fos cas…

Comença a sonar la cançoneta de l’amenaça islamista, excusa ideal per a defugir la defensa de la democràcia contra la dictadura militar.

El pitjor de tot, des del meu punt de vista, és la manca evident d’una bona política exterior catalana, d’una estratègia geopolítica. Fins i tot el mediocre govern espanyol en té, de política exterior!

Aleshores, en l’àmbit dels partits independentistes, em plantejo si de debó volem ser lliures, car no es pot pretendre ser un estat si no es tenen ben clares les prioritats en política exterior.

Cal tenir ben present, d’altra banda, que hi ha partits que simpatitzen amb el règim veneçolà, clarament pro-Mubarak, i que estan ben callats, desmobilitzats. Val a dir que, malgrat que no comparteixo aquesta postura, no estaria de més que féssin públic el seu posicionament, per allò de saber què se’n pot esperar, d’ells.

De moment, tan sols ICV-EUiA ha expressat, de manera inequívoca i explícita, el seu suport a les demandes del poble egipci.

PSC, silenci
CiU, silenci
ERC, silenci
SI, silenci
Reagrupament, silenci
CUP, silenci
PP, contra tot
C’s, ho desconec

El fet és que, malauradament, Catalunya mira cap a una altra banda.

No em sento orgullós, en aquests moments, del meu país.

Salut i llibertat!