Malgrat la important davallada, la sortida del Govern del secretari general del meu partit no està justificada, des del meu punt de vista. Bo i més tenint en compte que a la darrera Conferència Nacional es va decidir que els dos alts dirigents havien de seguir al Govern (contràriament a alló que vam votar molts, contràriament a alló que proposaven els corrents crítics).
En segon lloc, sembla que s’ha instaurat al si d’Esquerra (encara Republicana i de Catalunya) una dèria per comunicar a la premsa tots i cadascún dels moviments estratègics del partit. No em sorprén, que quedi clar, ja que els conec i sé com se les gasten a tots nivells, però m’entristeix veure com els personalismes estan per damunt dels interessos de Catalunya i, en un àmbit més pragmàtic i proper, del propi partit.
En tercer lloc, em costa d’entendre com pot ser que es premiï el fracàs, que es nomeni conseller a algú que no ha estat capaç d’aconseguir la mínima fita que s’esperava d’ell (un altre punt que, en un nivell territorial més modest, tampoc no ve a ser nou, que diguem).
El tema de la foto i de la filmació de l’encaixada de mans entre els dos contendents és d’una frivolitat tal que no em prendré la molèstia de comentar-la.
Pel que fa a les causes de la davallada, em sembla evident que cal analitzar-les de portes endins, però veig que la tendència dels dirigents (i no dels i de les, ja que la igualtat queda bé, però només si no s’aplica a la direcció, només faltaria) consisteix, més aviat, en airejar-ho tot, que tothom sàpiga què ens manca!
Ara bé, he pogut llegir algunes anàlisis que insisteixen en atribuir l’estrepitós fracàs al no a l’Estafatut, per alló (tant tendenciós i tant insostenible) de que es defensava la mateixa postura que la del PP. Si en alguna cosa ens vam equivocar va ser, precisament, en dubtar, en proposar fins a tres postures diferents en qüestió de setmanes per, finalment, acabar defensant el no sense gaire convicció. Qui no entengui que les bases d’ERC vam optar pel no enceses, principalment, pels arguments repetits i previs a la decisió final és que no entén gaire rés, de tot plegat.
Tampoc no em sembla de rebut la reacció de CiU, en el Ple del Parlament, davant la despedida (emotiva, des del meu punt de vista) d’en Joan Ridao. Ningú no el va aplaudir, malgrat que va demanar perdó per totes les errades que hagués pogut cometre durant els 13 anys que havia estat diputat. De tan poc educat, em va sorprendre i entristir.
I, parlant de CiU, dir que em sobta que es vegi normal que aquesta formació pugui pactar amb el PSOE mentre que, per contra, el pacte amb el PSC sigui titllat d’antipatriòtic. La hipocresia triomfa?
Cal reflexionar, però el mal ja està fet. Em temo el pitjor, del Congrés de juny, ja que no percebo la més mínima serenor, la més mínima autoanàlisi, en les persones que haurien de dissenyar les estratègies del meu partit.
Com molt bé va dir en Xavier Vendrell a Vilafranca poc temps abans de passar de tres regidors a un (per motivacions diverses que, potser, algún dia comentaré), “el partit està per damunt de tots nosaltres, ens devem al projecte comú”.
Reconec que, per un cop, estic d’acord amb ell.
Potser ja va essent hora que en Carod i en Puigcercós interioritzin aquesta afirmació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Penso però, que no ens en sortirem si no apliquem un canvi de cultura, i ens deixem de fer la manera de fer política a la “siciliana” que té la societat catalana, em volgut entrar a fer política de “debò” amb els mateixos tics i paràmetres culturals i organitzatius que tenen els “demés”, acumulació de càrrecs, ocupar espais de poder per poder incidir en la societat etc ect, d’això n’és una mostra les diputacions de Lleida i Girona,i algun consell comarcal, ens pensem que podem créixer aplicant els mateixos paràmetres de creixement que van aplicar convers i sociates durant els anys 80 i 90.
Cal però, llegir els nous canvis socials i organitzatius que tenen les societats de la informació, la comunicació i les noves organitzacions, nosaltres però arrosseguem un llast (i orgullós n’estic) de voler “dinamitar” l’ordenament jurídic actual.
En diferència als altres que l’únic que pretenen és anar fent, i qui dia passa any empeny, per això voler aplicar els mateixos processos de treball i de comunicació que ells ens du a la frustració i al desencís, perquè com que no volem el mateix, no podem treballar de la mateixa manera.
No conec personalment en Carretero, però més que el seu independentisme de pedra picada tinc entès que dintre del seu ideari hi ha un nou model d’organització, basat en la cultura anglosaxona:
Basat en la cultura lliberal demòcrata.
Gent preparada tècnicament, que disposa d’ofici i benefici fora de la política.
La gent només s’ha de dedicar a la política uns anys de la seva vida després ha de tornar a la vida laboral anterior, curiosament això té molt sentit en un partit independentista perquè les “brunetes mediàtiques” nostres tenen una gran capacitat i voluntat de cremar els nostres líders, i a més això els fa més valents i desacomplexats.
Cal un missatge, clar, nítid, entenedor, basat un paràmetres tècnics senzills i pragmàtics, sobretot en temes econòmics.
El nostre valor ha de ser la credibilitat, la coherència i treball honest (valors republicans, et sona?), l’independentisme si vol omplir un ampli ventall social ha de ser innovador i oferir unes propostes diferents als altres no és fàcil, perquè representa un canvi cultural important però si no ho fem diferent no ens en sortirem.
I una cosa aquí a LLeida això de premiar al perdedor, jo personalment en conec 4 d’exemples, a part de l’Ausas.