Cucarella

22 de juny de 2012. Vintè aniversari de la mort de Joan Fuster. El periòdic ARA se suma al recordatori. Qüestionari sobre Joan Fuster a Joan Francesc Mira, Damià Pons i Josep-Lluís Carod-Rovira. Hi ha –no podia faltar-hi!– l’obsessiva pregunta canalla: «Per què han fracassat les opcions pancatalanistes al País Valencià?» Segons parer coincident dels tres personatges convidats la culpa és dels catalanistes, és clar, no dels espanyols. Triomfa, doncs, qui s’avé amb la realitat i s’hi aconforma; fracassa qui no s’hi avé i persisteix, convençut que, malgrat tot –i per això, segons aquests detractors, radical, maximalista, somiatruites, irreal, estult…–, les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen; i la batalla pels Països Catalans alguns fa anys que decidiren abandonar-la. Tanmateix, fastigueja l’obsessiu “qüestionament” –per no dir-ne “criminalització”– dels Països Catalans per part d’alguns mitjans nostrats. Pel que fa a les declaracions del tres “intel·lectuals” escollits, són del tot previsibles, òbviament, per la qual cosa m’incline a pensar que el periòdic no pretenia donar una visió plural, sinó servir a la causa concreta del contumaç “qüestionament”.

De tot plegat, m’interessa destacar una resposta. La de Carod-Rovira a la que l’interroga sobre la vigència del «programa polític» de Joan Fuster. Afirma Carod-Rovira: «De tot el programa, el que està en una situació més compromesa és la conversió dels Països Catalans en nació política. Per factors com el caràcter principatinocèntric de la proposta nacional».

El caràcter principatinocèntric… Caldria aclarir en què fonamenta aquesta consideració de principatinocentrisme pel que fa a la construcció –conversió– nacional dels Països Catalans. És la referència a la catalanitat explícita del nom de la nació? ¿O és la afirmació, tan característica, per altra banda, del blaverisme clàssic, i també de l’il.lustrat, que els catalanistes “de la perifèria” pretenem subordinar-nos –i dil·luir-nos-hi–, a la superioritat de la Gran Catalunya i renunciem a la nostra singularitat valenciana, mallorquina, eivissenca…?

continua…

Raimon té una cançó que diu que qui perd els orígens perd (la) identitat. El nom fa la cosa, doncs. Som catalans per origen, i qüestionar-ho suposa embastardir la nostra identitat, pitjor encara: negar-la. Si fórem catalans llavors, catalans devem ser encara ara, d’una manera o altra. I si cal construir un projecte de futur en un món globalitzat i competitiu, cal fer-ho unitàriament, per trellat i per utilitat, coste el que coste de fer-ho entendre, a fi d’enfortir l’objectiu comú –és un objectiu comú, o no ho és?– de fer sobreviure la nació lingüística i cultural. Països Catalans, doncs. Països Catalans polítics, perquè sense nació política difícilment es pot salvar, fer reeixir –re-construir–, la nació cultural i lingüística. Com diu Joan Francesc Mira, contradictòriament, «avançar en la idea d’una certa unitat dels territoris amb una mateixa arrel històrica i cultural, i amb una llengua comuna».

Si fóra el segon supòsit que he apuntat, m’imagine que de tot deu haver entre els qui diem ser de la nació dels Països Catalans. I algú hi haurà que crega que cal fer taula rasa i subordinar-se. Tanmateix, aquesta acusació –el “principatinocentrisme” que assenyala Carod-Rovira– que diu que els “pancatalanistes” proposem la subordinació al Principat és comuna entre els detractors dels Països Catalans, flagell argumental que els convé, tot i que siga una reprovació sense gaire fonament. Ser valencians és la nostra manera de ser catalans, diu Fuster. Això no duu implícita ni implica cap de subordinació. Ben al contrari. Afirma el caràcter de la part; tanmateix dins el tot. Renunciar a la part, comportaria, doncs, empobrir, mutilar el tot.

La majoria dels qui considerem els Països Catalans com la nostra nació política tenim aquesta concepció plural. Res de subordinació, ans reconeixement i enarborament de les particularitats. Però sense ocultar la catalanitat originària i compartida. Ara bé, els ritmes polítics són diferents, perquè les realitat polítiques també ho són. Cadascun dels territoris ha de tenir estratègies polítiques singulars, tanmateix, cal que estiguen coordinades a fi de seguir un full de ruta comú. Tornem a la nació política, doncs, per assolir un objectiu comú i coordinat; per enfrontar-se a l’assilimació i presentar-se coherentment –cohesionadament– davant les altres nacions del món. Fet i fet, per no haver tingut una política comuna i coordinada, diguen el que diguen els mandarins panxacontents de fer cadascú la guerra pel seu compte, assistim, sense autocrítica ni reacció, a la fragmentació de la unitat lingüística i a la consolidació de l’empobridor minifundisme cultural.

El principatinocentrisme, contràriament a l’afirmació interessada de Carod-Rovira, és una idea habitual entre regionalisme catalunyès. La paradoxa és que qui en fa l’acusació, Carod-Rovira, demostra tenir una concepció profundament principatinocentrista –ell sí– de la literatura catalana quan fa aquesta afirmació: «Grans autors de fora del Principat formen part de la cultura catalana amb tota naturalitat». La cultura catalana, per antonomàsia, per definició, centralment, acotadament, per a Carod-Rovira és la del Principat. La seua afirmació el delata, doncs, com a principatinocentrista, puix que no concep la literatura catalana com la “literatura nacional catalana”, que inclou tota la que s’ha escrit i s’escriu en català siga quin siga l’origen de l’autor, sinó una literatura amb metròpoli i colònies, amb autors que són de dins (els principals) i autors que són de fora (els secundaris). De més a més, la literatura catalana –qualsevol literatura– la conformen grans autors, i mitjans i de «diumenge a la tarda», conjuntament, sense diferenciar si són autors del rovell o de la clara. Valga la metàfora. No serà Carod-Rovira, doncs, el nostre Caracalla. L’acusació de principatinocentrisme escau més aviat al seu concepte pseudonacional, i és pròpia del catalanisme reduccionista principatí.

Sempre he sigut conscient que és molt complicat per a un valencià entendre i assumir la catalanitat, més i tot després de tants segles patint l’assimilació espanyolista sense que notàrem «el cuidado» però patint les devastadores conseqüències de l’«efecto». Per a un catalanista del Principat, regionalista o independentista, és també força complicat deixar ser hereu i passar ser un més de la família nombrosa. Ni que siga el més “emancipable” de tots. Però més li costa d’entendre que som iguals en catalanitat, encara que uns es diguen només catalans i els altres –entre nosaltres–, de més a més, o sobretot, valencians o mallorquins, entre d’altres.

Com a lamentable exemple d’aquest empobridor principatinocentrisme, fem repàs de la majoria de projectes culturals i informatius impulsats des del Principat. Posem per cas, ara, a tall d’exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana, la revista Sàpiens o el mateix periòdic Ara. Centren tota la seua informació en el Principat, i a la resta dels territoris els dediquen una atenció mínima, anecdòtica, secundària. Políticament “revisionistes” i culturalment i lingüísticament principatinocèntrics. Fins i tot l’IEC ha patit sempre, i encara ara, d’un greu principatinocentrisme. Tant s’ha mirat la llengua des del centre, que les perifèries no s’hi han sentit representades. Brou de cultiu ideal per a l’actual proliferació d’acadèmies genuïnes del mateix diasistema: per al valencià, per a l’aragonès oriental o per a ses varietats illenques. Qui no acudeix a la gotera, acudeix a la casa sencera. O no acudeix i la casa s’assola per reiterada negligència.

Així doncs, el principatinocentrisme no pertany al concepte polític i cultural dels qui tenim per nació els Països Catalans. Aquest és un concepte d’adscripció estrictament catalunyesa, equiparable al “valencianisme polític” (no-catalanista) que abandera el BNV amb el suport intel·lectual de Joan Francesc Mira.

I acabe llançant a l’aire una qüestió també canalla, que qui fa com fan no fa pecat. Mira, Pons, Carod-Rovira, Alzamora i Duran –entre molts d’altres– rebutgen els Països Catalans, a l’igual que Fabra, Rudi, Bauzá i Sánchez-Camacho –entre molts d’altres–. Curiosa coincidència. Caldria preguntar-los si saben a quin sant li estan fent la festa.

Publicat a Llibertat.cat